Avui encara els n'hi ha que —en nom de "l'objectivitat" del saber— pretenen de Déu "un signe". La rel d'aquesta equivocada exigència no és altra que l'egoisme, un cor impur, que únicament espera de Déu l'èxit personal, l'ajut necessari per tal d'absolutitzar el propi jo ("jo el puc mesurar"). Aquesta forma de religiositat representa el rebuig fonamental de la conversió ("Ell m'ha de mesurar a mi").

La humilitat del silenci —Job—! és molt important com a primer pas en la saviesa. Resulta sorprenent que solament una mínima part que les queixes contra Déu procedeixen dels sofrents d'aquest món; majorment provenen "d'espectadors saturats" que mai han patit. Els sofrents han après a veure-hi! En aquest món, la lloança surt dels "forns" on tants s'abrusen: el relat dels "tres joves" al forn encès conté una veritat més profunda que la que s'expressa en els tractats erudits.

—Jesús, quantes vegades demanem un signe i ens tanquem a la conversió! La Creu és el signe!