Avui, partint d'allò inesperat, l'Escriptura s'ha desvetllat d'un nou mode. Òbviament, la nova lectura de les Escriptures solament podia començar després de la resurrecció, perquè únicament per ella Jesús quedà acreditat com enviat de Déu. Ara calia identificar ambdós esdeveniments —creu i resurrecció— en l'Escriptura, entendre'ls d'una nova manera i arribar així a la fe en Jesucrist com el Fill de Déu.

Per als deixebles, la resurrecció era tan real com la creu. Es rendiren simplement davant la realitat: després de tant titubeig i astorament inicial, ja no podien oposar-se a ella. És realment Ell; viu i ens ha parlat, ha permès que el toquem, tot i que ja no pertany al món del que normalment és tangible.

—La paradoxa era indescriptible: Ell era completament diferent, no un cadàver reanimat, sinó algú que vivia des de Déu d'un mode nou i per a sempre; i, al mateix temps, sens pertànyer ja al nostre món, era present de manera real, en la seva plena identitat.

Avui els deixebles no marxen separats, cadascú pel seu compte, sinó tots junts. I no parlen d'assumptes aliens, sinó del que s'havia esdevingut: la passió i la mort de Jesucrist. La comunió de companyonia es transfigura i es transforma en una comunió de record, que culminarà en una comunió d'hospitalitat, de "comensalitat" i, finalment, de captació interpersonal.

El que és impressionant del cas és que "Jesús company" de camí i "Jesús comensal" no és copsat en la seva darrera veritat fins que culmina en "Jesús Eucaristia", és a dir, fins que no es dóna a conèixer —i a menjar!— a Si mateix en "partir el pa".

—Senyor Jesús, que continueu i continuareu fent en la vostra Església el gest de "partir el pa" fins a la fi dels temps, concediu-nos la gràcia de menjar-vos per a "ser-vos" i de "ser-vos" per a menjar-vos, alhora que "ser-nos" mútuament vertaders germans en la comunió d'amor. Amén.