Avui, la "Paràbola de la figuera" suggereix que el progrés —en la seva font i en la seva essència— és un designi diví. Dir que el desenvolupament és vocació comporta reconèixer que aquest neix d'una crida transcendent i que és incapaç de donar-se el seu darrer significat per si mateix. Déu és el garant del vertader desenvolupament de l'home pel fet que, havent-lo creat segons la seva imatge, funda també la seva dignitat transcendent i alimenta el seu anhel constitutiu de "ser més".

Si l'home fos fruit només de l'atzar o de la necessitat, i no tingués una naturalesa destinada a elevar-se vers una vida sobrenatural, podria parlar-se d'increment o d'evolució, però no de desenvolupament. Sens un horitzó de vida eterna, el progrés humà en aquest món resta sense aliment. Sens Ell, o es nega el desenvolupament, o se'l deixa únicament en mans de l'home, que cedeix a la presumpció de l'auto-salvació i acaba per promoure un desenvolupament deshumanitzat.

—Senyor, allibereu-nos del flagell del "súper-desenvolupament" promogut amb "sub-desenvolupament moral".