Avui considerem que acceptar l’altre que pateix significa assumir d’alguna forma el seu patiment, de manera que aquest arribi a ser també meu. Però precisament perquè ara s’ha convertit en patiment compartit, en el qual s’esdevé la presència d’un altre, aquest sofriment queda traspassat per la llum de l’amor. La paraula llatina “consolatio”, consolació, ho expressa de manera molt bonica, suggerint un “ser-amb” en la soledat, que llavors ja no és soledat.

Déu es va fer home per poder com-patir amb l’home, de manera molt real, en carn i sang. Per això, en cada pena humana hi ha entrat un que comparteix el sofrir i el patir; d’aquí es difon en cada patiment la “con-solatio”, el consol de l’amor participat de Déu, i així apareix l’estrella de l’esperança.

—Aquesta capacitat de patir depèn de la grandesa de l’esperança que portem dins. Els sants van poder recórrer el gran camí de ser homes de la mateixa manera que el Crist, perquè estaven replets de la gran esperança.