Avui voldria parlar de sant Joan Damascè, un personatge destacat en la història de la teologia bizantina. És, sobretot, un testimoni ocular del pas de la cultura grega i siríaca, compartida per la part oriental de l’Imperi bizantí, a la cultura de l’islam, que s’obrí espai amb les seves conquestes militars en el territori reconegut habitualment como Orient Mig o Pròxim. Molt aviat, escollí la vocació monàstica, entrant al monestir de Sant Sabas, situat prop de Jerusalem. Era al voltant de l’any 700. Es dedicà amb totes les seves forces a l’ascesi i a l’activitat literària.

A l’Orient hom recorda d’ell, sobretot, els tres Discursos contra els qui calumnien les imatges santes, primer intent teològic important de legitimació de la veneració de les imatges sagrades, tot unint-les al misteri de l’Encarnació del Fill de Déu. Sant Joan Damascè fou, a més, un dels primers en distingir entre “adoració” i “veneració”: «En altres temps Déu no havia estat representat mai en una imatge, en ser incorpori i no tenir rostre. Però, donat que ara Déu ha estat vist en la carn i ha viscut entre els homes, jo represento el que és visible en Déu. Jo no venero la matèria, sinó [que adoro] el Creador de la matèria».

—Déu s’ha fet carn i la “carn” ha esdevingut realment la morada de Déu, la glòria del qual resplendeix en el rostre humà del Crist. Bo i tenint en compte la grandíssima dignitat que la matèria rebé en l’Encarnació, per la fe, pogué convertir-se en signe i sagrament eficaç de l’encontre de l’home amb Déu.