Ja hem arribat al “cim” de la vida de Jesús. Aquell “dramàtic final” al Calvari (el nom del lloc ja ho diu tot!) no fou improvisat: tot i que ens pugui semblar increïble, abans de la creació del món, Déu ja ho tenia “pre-vist” (un altre misteri!).

Sant Pau —el qual posava per escrit la tradició amb què l’estaven instruint— és totalment explícit: «Déu, en Ell [Jesucrist], ens escollí abans de la creació del món (...), mitjançant la seva sang» (Ef 1,3-4.7) (hem abreujat la cita, segurament deslluint-la). Així és com ens ha beneït el Pare del Cel: per la Sang del seu Fill!

Quan Jesús és “desclavat” i “davallat” de LA SEVA Creu i dipositat a la falda de la seva (nostra) Mare, ja no li resta Sang: l’ha vessada TOTA per la nostra eterna felicitat (ampliació: «Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: ‘Tot s'ha complert’. Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit»).

1r) «Quan arribaren a l'indret anomenat la “Calavera”, hi van crucificar Jesús» (Lc 23,33). Una vegada més, ens sorprèn la brevetat de la descripció, gairebé com si es tractés de quelcom normal o natural en Ell: simplement, «hi van crucificar Jesús». El mateix que en el seu naixement: poques paraules, amb naturalitat!

Només un Gran Amor (Infinit!) pot explicar un patiment tan serè, viscut amb tanta naturalitat. En síntesi: no ens redimeix la violència d’una creu (amb claus!), ni els insults...; allò que ens “eleva” és l’Amor que Jesús mostra en la seva misericòrdia, paciència, obediència, generositat, comprensió... (i tot plegat en un règim de dolor quasi-insuportable).

Després del pecat original (i d’incomptables pecats personals), el que l’home necessitava era un “plus” d’Amor, una “esperança indestructible” de salvació (ampliació: «Perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida Eterna»).

2n) «Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus» (Mt 27,35). Aquest detall no fou un simple “detall”: els quatre Evangelis el narren. Aquí hi ha més coses que la roba de Jesús. D’entrada, des del punt de vista físic, es compleix literalment Ps 22,19 (causa admiració l’exactitud de la profecia). Però hi ha més, molt més!: es tracta d’un “despullament” vital. Amor significa “despullament” (renúncia) d’un mateix per tal de donar-se als altres. No és solament el despullament de la roba (que fou tremendament vergonyós!, per a Jesús i per a la seva Mare); és el despullament de Si Mateix (tot amagant —des de Getsemaní— la seva Divinitat, en un «buidar-se en l’interior de la seva potestat», segons va escriure sant Hilari de Poitiers en el segle IV).

Tot això està perfectament descrit per sant Pau a Fl 2,6-8. El Crist no s’aferrà ni a la seva condició divina (és evident, ja que des de baix el provocaven per tal que —baixant de la creu— demostrés que era el Fill de Déu..., però Ell no cedí al miserable xantatge), ni tampoc s’aferrà a la seva bellesa humana, perquè «prengué forma d’esclau (...) i s’humilià a si mateix fent-se obedient fins a la mort i mort en creu» (Fl 2,7-8) (la “mort en creu” era el més espantós que a un li podia succeir). Podríem dir que el Fill de Déu viu un doble “despullament”: l’Encarnació i la Passió (hi ha més despullament en “l’humanar-se” que en el “crucificar-se”...: per a dir-ho d’alguna manera, és més llarg el trajecte que va del Cel a la terra que el Camí de la Creu) (ampliació: «Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs»).

Arribats a aquest punt, tornem novament a la “naturalitat” (amb què el Crist viu tot el “despullament” de la seva Passió). Per a les Persones Divines (el Pare, el Fill i l’Esperit Sant) el més natural és existir (ésser) en una eterna i permanent renúncia d’Amor (despullament, abaixament, buidament, anorreament... amorosos). En la vida de Jesús —més visiblement en la seva Passió— aquest corrent trinitari de “despullament amorós” ens embolcalla plenament a nosaltres. També el Pare viu aquest “despullament amorós”, ja que Ell no s’aferrà al seu Fill sinó que ens el lliurà... També l’Esperit Sant (que és “donació” dels dos; “Senyor que infon la vida”)... Déu és així! Tant de bo que Ell ens concedeixi entendre-ho (ni que sigui mínimament).

3r) «Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: ‘Jesús de Natzaret, el rei dels jueus’» (Jn 19,22). Amb aquest títol, Pilat —que continuava jugant amb la seva frivolitat— es burlava dels jueus, els quals, evidentment, es varen queixar. La resposta fou: «El que he escrit, ja està escrit» (Jn 19,22). En tot cas, ni era encertada la versió de Pilat, ni era certa la que pretenien els jueus. La “versió” cristiana es: «El meu regne no és d’aquest món» (Jn 18,36).

Un Déu-Rei que, nascut en una establia, viu amb bolquers i, el que crida més l’atenció, mor “en bolquers” (és a dir, sense res). Després del que s’ha dit sobre el “despullament amorós” només resta re-afirmar que Déu, abans que “poder absolut”, és sobretot “absolut amor”: «La seva sobirania no es manifesta aferrant-se al que li és propi, sinó lliurant-t’ho» (H.U. von Balthasar) (ampliació: «Beneït el qui ve, el Rei, en nom del Senyor»).

< Anterior Següent >