Advertiments, miracles i càstigs! Aquesta tripleta, amb diverses variants i matisos, ha estat present en les aparicions de la Mare de Déu. Garabandal i Medjugorje aporten una novetat: en ser aparicions tan i tan reiterades, la Verge Maria ha parlat de moltes altres coses, però la “famosa tripleta” ha estat marcadament present amb un sentit d’urgència i d’ultimatum. Quin sentit té cada un d’aquests components?

1r) «Si no us convertiu, tots morireu igualment» (Lc 13,3.5). A l’antigor, en l’imaginari de la gent era normal pensar que si algú (o alguna societat) patia algun desastre (malaltia, terratrèmol, derrota militar...) era perquè s’havia ofès alguna “divinitat” (o, en la mentalitat jueva, perquè s’havia comès algun pecat). «¿Us penseu que aquells galileus —la sang dels quals Pilat havia barrejat amb la sang dels seus sacrificis— havien estat més pecadors que els altres galileus (...)? De cap manera; però si no us convertiu...» (Lc 13,1-3):

a) Aquesta resposta, tan severa, Jesús la reiterà a propòsit d’una altra desgràcia d’aquells dies: l’ensorrament de la torre de Siloé que causà 18 morts: «Si no us convertiu, tots morireu igualment».

b) Del cec de naixement ja n’hem parlat: sobre ell va recaure també la sospita de pecat («¿Qui va pecar perquè naixés així?»). La mateixa santa Elisabet (parenta de Santa Maria i mare de Joan Baptista), perquè era estèril, també patia l’oprobi entre els homes (tot i que ella i el seu marit duien una vida irreprotxable: cf. Lc 1,6)...

c) Què dir de tot això? L’ensenyament de Jesucrist és que entre el pecat i els mals del món hi ha una connexió, tot i que no necessàriament “mecànica” (directa i automàtica), com molts jutjaven. Ja al Llibre de Job —que forma part de la literatura bíblica sapiencial— hi trobem una reflexió moral important sobre els diversos sentits i significats dels sofriments, tot qüestionant la concepció “mecanicista” entre el pecat i el dolor.

2n) «Aquell qui no havia conegut mai el pecat, Ell —el Pare— per nosaltres el féu pecat» (2Co 5,21). Amb tot, la resposta més profunda sobre el perquè i el sentit del dolor la donà el mateix Jesucrist des de la Creu. Sant Joan Pau II ho explicà magníficament en la seva carta Dolores Salvifici, sobre el sentit purificador dels Dolors del Redemptor:

a) Jesucrist —el Fill de Déu— és el sant dels sants, però pateix per culpa del (nostre) pecat. Des d’aquell dia, el sofriment humà té un nou sentit, preciós, profund...

b) El dolor esdevé una crida de Déu: «‘Segueix-me!’, ‘Vine!’, pren part amb el teu patiment en aquesta obra de salvació del món, que es realitza mitjançant la meva Creu!» (nº 26).

c) Heus aquí la “gran revolució” cristiana: convertir el dolor en sofriment fecund, del mal fer-ne un bé, explicarà sant Josepmaria. Realment, aquest és el triomf definitiu de la caritat!: és capaç de perdonar tot transformant l’ofensa en ocasió d’amor.

3r) «A tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima» (Lc 2,35). El dolor d’una espasa! Maria sí que sap què és el dolor! Precisament, una de les seves advocacions més populars és la de la Verge dels Dolors. Maria es santíssima, però pateix per culpa del (nostre) pecat.

4t) «Si fan això al tronc verd, què serà del sec?» (Lc 23,31). Aquesta és la breu reflexió del mateix Jesucrist davant les bones dones que es planyien en veure’l al “Camí de la Creu” (el Via Crucis). «Què serà del sec?». Les reiterades advertències de Maria no són retòrica, sinó un eco del que Jesús ens advertí fa 2.000 anys: «Què serà del sec?». Res de nou! (tret de la urgència):

a) «Filles de Jerusalem, no ploreu per mi; ploreu per vosaltres mateixes i pels vostres fills» (Lc 23,28). Contemplant el rostre de Jesucrist desfigurat —terriblement torturat— no ens hauria de sorprendre cap desgràcia —fruit de la crueltat humana— que es pugui esdevenir en aquest món... Deixats de la mà de Déu, els homes som molt “bèsties”.

b) Déu no ens amenaça, sinó que ens avisa (darrerament amb més insistència a través de la seva Mare). Entremig s’hi troba la nostra llibertat: no ens hem d’imaginar, simplement, un Déu enfadat enviant desgràcies al món; som nosaltres mateixos els qui ens les provoquem a base d’acumular milions de pecats personals i socials. La llibertat, desvinculada de la veritat, se’ns torna en contra.

La “Senyora del Rosari” a Fàtima advertí anticipadament d’alguns mals que podien arribar al món si la Humanitat no es convertia del pecat i no resava. Què ha estat, sinó, la II Guerra Mundial, amb milions de morts? Què ha estat, sinó, el comunisme, amb milions de vides humanes massacrades? Què ha estat, sinó, l’enorme bretxa socio-econòmica entre uns i altres? Etc.

¿És, per ventura, Déu qui ha “enviat” les Guerres Mundials? (i totes les altres guerres que ens inventem els homes?). ¿És Déu qui ha induït la tortura i l’assassinat de milions d’homes a mans dels règims de terror? ¿És Déu qui vol l’opressió econòmica sobre milions d’éssers humans indefensos?

c) Se sol dir que “l’home proposa i Déu disposa”. En aquesta qüestió caldria canviar l’ordre dels factors: “Déu proposa i l’home disposa”. Les guerres ens les muntem nosaltres mateixos per no fer cas a Déu! I quan ens pregunten als creients ‘on estava Déu?’ potser que els hauríem de respondre: ‘A la Creu, defensant la nostra llibertat’.

d) «Aleshores començaran a dir a les muntanyes: ‘Caieu damunt nostre!’. I als turons: ‘Colgueu-nos’» (Lc 23,30). Estem MOLT ADVERTITS: sorprèn que amb totes els advertències de Santa Maria en l’era de la Modernitat (ja portem alguns segles), estiguem on ens trobem.

No n’hem tingut prou amb el “segle del terror” (l’expressió és de sant Joan Pau II) i, podria passar que arribin uns dies en els que molts, abans de continuar vivint, preferiran dir a les muntanyes: «Caieu damunt nostre». Potser que no hi hauria més remei per tal de salvar misericordiosament la creació... Perquè, si Déu no ho impedís...

< Anterior Següent >