1r) «Mestre, us he portat el meu fill, que té un esperit mut, i quan se n’apodera, el tira per terra, i treu bromera i cruix de dents (...). Sovint l’ha tirat al foc i a l’aigua per a perdre’l» (Mc 9,17-18.22). Quin espectable tan lamentable! Jesucrist lliura la seva Sang per salvar-nos; el diable es lliura per a dessagnar-nos. Sorprèn que, a més, hi hagi qui es dedica a l’espiritisme, al culte al diable, etc. Un suïcidi! Qui juga amb foc —especialment amb aquest foc— s’acaba cremant!

2n) «Vetlleu. El vostre adversari, el diable, com un lleó que rugeix, ronda cercant qui engolir» (1Pe 5,8). Aquí tenim esmentat un perill afegit: l’adversari. Està present! Es nota el seu rastre: tot allò que és destrucció per pura destrucció ni és de Déu ni de l’home; és del diable:

a) Hem esmentat el cas del pobre nen que era llençat al foc o a l’aigua «per a perdre’l»: simplement, per a perdre’l. O la destrucció —a la regió de Guerasa— d’aquell ramat d’uns 2.000 porcs que embogits per la possessió diabòlica es precipitaren pel pendent fins caure al llac i ofegar-se (cf. Mc 5,11-13): és la destrucció per la destrucció; és pura maldat!

b) S’ha dit que si Déu no ho impedís, el diable destruiria la Terra, la Humanitat i la Creació... A més dels pecats que cometem, només ens faltava abandonar la pregària! Santa Maria apressava els vidents a resar pels pecadors i oferir sacrificis en expiació pels pecats... Una petició reiterada per Ella una i una altra vegada. És una exageració? De fet, Jesucrist va declarar tot referint-se al diable: «No se’l pot expulsar per cap altre mitjà, si no és per l’oració» (Mc 9,29).

c) Si féssim cas de sant Pere —«Sigueu sobris, vetlleu (...). Resistiu-li, ferms en la fe» (1Pe 5,8-9)—; si féssim cas de la Mare de Déu —que de tot això n’ha parlat— ens estalviaríem molts malts de cap. Però la presumpció, la indiferència religiosa, la superstició... són camps de cultiu per a l’acció destructora de l’adversari. De fet, aquells porquers guerasencs, en lloc d’alegrar-se de la guarició de l’home endimoniat, varen pregar a Jesús que «s’allunyés de la seva comarca» (Mc 5,17): error catastròfic, perquè sense Déu no som res.

< Anterior Següent >