“Déu ha mort, Nietzsche ha mort i jo, francament, no em trobo gaire bé”: aquest és el text d’una pintada que aparegué fa anys. Va fer fortuna i reflecteix molt bé l’estat anímic actual (si més no, a les zones d’envellit cristianisme).

Uns el declaren mort i pretenen ocupar el Seu lloc; no manquen els qui el persegueixen sense aturador; altres —molts altres— viuen com si Ell no existís o com si no el necessitéssim per a res. Molts es manifesten agnòstics: tot fingint un equànime “respecte”, no diuen ni “sí”, ni “no”; més aviat no diuen res (si Déu existeix, és el Seu problema). En tot cas, si existís, no té res a fer en la nostra història.

Gairebé que és ridícul plantejar-se si Déu pot o no pot intervenir a la nostra història: un “déu” que no pogués actuar sobre la història i sobre la matèria, simplement, ja no seria Déu (Ampliació: Al Déu vertader li pertany també el món de la matèria).

Realment, però, les crides a la conversió (avisos), els miracles i els anuncis de càstigs no semblen suscitar una reacció universal i profunda, generalitzada, menys encara si aquestes crides procedeixen de llocs rurals remots i d’infants que eren quasi analfabets (o sense el “quasi”). La Mare de Déu, ha fracassat? ¿No seria “il•lusori” pensar que Déu pugui intervenir en la nostra història?

1r) «¿No és Ell qui veu els meus camins i compta tots els meus passos?» (Jb 31,4), es pregunta Job. L’Antic Testament n’està farcit de paraules del Senyor tot declarant la seva sobirania absoluta i universal:

a) Aquest convenciment és confirmat al Nou Testament: «No hi ha cap criatura invisible davant d’Ell, sinó que tot és nu i descobert als ulls d’aquell a qui hem de donar compte» (He 4,13).

b) Reafirmat, sobretot, per les paraules del mateix Jesucrist: «El teu Pare veu en el secret» (Mt 6,6); «Ni un d’ells [ocells] no caurà a terra sense que el vostre Pare ho permeti» (Mt 10,29). En fi, pel que fa a nosaltres, «fins els cabells són tots comptats» (Mt 10,30). Etc. Fins aquí les “paraules”. Però, i els fets? Déu actua? Podem constatar-ho?

2n) «Ells [els israelites] no l'escoltaven, eren rebels (...). Per això, el Senyor s'indignà contra el poble d'Israel i se'l va treure del davant, deixant només la tribu de Judà» (2R 17,14.18). Això té una data concreta: 722 a.C. Els israelites havien pecat contra el Senyor, sense fer cas dels avisos dels profetes. Déu actuà en conseqüència: «El rei d'Assíria s'apoderà de la ciutat [Samaria]_, deportà els habitants d'Israel_» (v. 5). Era la caiguda del Regne jueu del Nord.

3r) En canvi, en aquells mateixos temps, el rei dels assiris no va tenir la mateixa sort quan amenaçava el Regne de Sud (amb Jerusalem com a capital), on el rei jueu Ezequies pregà ajuda a Déu:

a) El profeta Isaïes, de part del Senyor va fer saber a Ezequies: «Això diu el Senyor, Déu d'Israel: He escoltat la pregària que m'has fet denunciant Senaquerib (...): ‘No entrarà en aquesta ciutat (...). Se'n tornarà pel camí per on ha vingut’» (2R 19,20.32-33).

b) De fet, «aquella mateixa nit sortí l'àngel del Senyor i matà cent vuitanta-cinc mil homes del campament dels assiris (...). Tot eren cadàvers. Senaquerib, rei d'Assíria, aixecà el campament i se'n tornà a la seva residència de Nínive» (2R 19,35-36).

c) La humana història és, essencialment, “Història de Salvació”. El que hem esmentat de l’Antic Testament són dues minúscules mostres de com actua el Senyor tot cercant la nostra salvació. El Nou Testament, al seu torn, descriu incomptables actuacions de Jesucrist —deixant rastre a la història— mostrant la seva sobirania absoluta (expulsions del diable, guaricions miraculoses, tempestes calmades...).

d) Amb tot, la seva intervenció més sobirana és la seva pròpia resurrecció: «Jo dono la vida per a recobrar-la després (...). Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la» (Jn 10,17-18).

e) L’enviament de càstigs (“càstigs” amb totes les de la llei) per mitjà d’àngels (o d’altres causes intermèdies) no és una exclusiva dels temps remots (durant l’Antic Testament). Més recentment, un altre personatge que esgotà la paciència de Déu fou el rei Herodes Agripa. Després de matar Jaume Apòstol, intentà liquidar en Simó Pere. No solament no ho aconseguí (cf. Ac 12,1-19), sinó que «un àngel del Senyor el colpí pel fet de no haver donat la glòria a Déu; esdevingué pastura dels cucs i va expirar» (Ac 12,23). Era l’any 44 d.C.

f) Maria Santíssima, senzillament, ens voldria estalviar aquesta dura “medicina”. Ens ho està advertint milers de vegades (tal com el Senyor, a través dels profetes, ho va fer amb l'antic Israel). Déu pot actuar, està actuant i actuarà. Però la nostra llibertat no hauria d’abusar de la seva Misericòrdia. No seria desitjable que succeís tal com sant Pius de Pietrelcina (els sants tenen les seves intuïcions!) va lamentar: —Quan se n’adonin, ja serà tard (arribat el dia, Déu «trobarà fe a la terra?»).

4t) «Jo sóc» (Jn 8,58). Aquest és Déu: «Jo sóc». Així ho manifestà a l’antigor a Moisès (cf. Ex 3,14) i el Crist així es va presentar reiteradament: «Jo sóc». Per a nosaltres resulta ser una enigmàtica presentació, tan enigmàtica com la seva actuació: el “silenci de Déu”... Sembla que no hi sigui, o, si més no, tenim la impressió de què actua molt tard, o molt de tant en tant:

a) Més de 2.000 anys de redempció; milers d’aparicions en els darrers anys... «Déu, ¿té poc poder sobre aquest món?». El Papa Ratzinger respon: «En qualsevol cas, no ha volgut exercir el seu poder tal com a nosaltres ens hauria agradat (...). Per què es mostra tan dèbil?, per què regna solament d’aquesta manera tan estranyament dèbil, i acaba a la creu, com un fracassat? És evident que vol regnar així; aquesta és la forma divina del poder».

b) «Jo crec, i això pot comprovar-se, que Déu ha intervingut en la història d’una forma molt més suau del que ens hauria agradat. Però així és la seva resposta a la llibertat. I si nosaltres desitgem que Déu respecti la llibertat, hem d’aprendre a respectar i estimar la suavitat del seu obrar» (Benet XVI).

< Anterior Següent >