Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia
200 mossens comenten l'Evangeli del dia
Temes evangeli.net
El trànsit a un nou temps! La Divina Misericòrdia
-
Advertiments, miracles i càstigs
-
Miracles?
- «En sents la remor, però no saps d’on ve ni on va» (Jn 3,8)
-
Miracles?
1r) «L’Anyell (...) els conduirà a les fonts de les aigües de la vida» (Ap 7,17). Ja hem fet esment del brollador d’aigua a Massabielle (Lourdes). En vida de Bernadette Soubirous, aquesta font va produir moltes gràcies i dons, entre elles guaricions corpòries inexplicables humanament.
Però aquella font semblava tenir una mena de comportament “capriciós”, com la mateixa Senyora: uns es curaven sobtadament, altres lentament, altres milloraven... I és que Déu atorga els seus dons a qui vol i com vol: «Cadascú ha rebut de Déu un do peculiar, l’un d’una manera, l’altre d’una altra» (1Co 7,7):
a) Tot i que ja s’havia produït alguna “petita” guarició, el primer gran beneficiat d’aquella font va ser el fill dels Bouhouhorts (Justin). Nascut malalt, paralític, quan tenia només dos anys estava en l'agonia, amb el sistema nerviós atrofiat: res no s’hi podia fer! Tret del que se li acudí sobtadament a la seva mare, Croisine. Va prendre el nen ja mig mort, l’embolcallà amb el davantal que ella portava (encara era hivern), se l’endugué a la font recentment sorgida per obra de “La Senyora” i allí el submergí nu a l’aigua (uns homes acabaven de construir-hi una petita banyera a fi de retenir aquella aigua, que estava pràcticament gelada). La gent es pensava que aquella dona havia embogit, perquè el nano moriria congelat.
b) Però al cap d’un quart d’hora de bany a temperatures gèlides, en Justin s’havia guarit per sempre d’aquella malaltia congènita i mortal. L’endemà, per primera vegada en la seva vida, el nen s’aguantava ajagut al seu llit. El 8 de desembre de 1933, el vell jardiner de Pau (el qui havia estat en agonia irreversible 76 anys abans), el trobem a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, assistint des de primera fila a la canonització de santa Bernadette.
c) Molts milers de persones (potser milions, des d’aleshores) han pres banys amb l’aigua de Lourdes. S’han documentat alguns milers de guaricions inexplicables. La major part dels “pelegrins banyistes”, però, simplement, han manifestat la seva confiança amb La Senyora i n’han eixit consolats, guarits en llur esperança (segurament enfortits per a santificar el dolor i, així, acompanyar amb joia Jesucrist-Sofrent). El mateix Papa Joan Pau II donà un gran testimoni anant-hi al final de la seva vida, ja molt malalt, com un pelegrí més davant la Verge...
d) De fet, l’imponent degà i rector de Lourdes, Marie-Dominique Peyramale, li havia dit a Bernadette —tot burlant-se d’ella— que exigís a “La Senyora” la realització d’un miracle concret: fer florir quan encara era hivern el roser silvestre que hi havia arrapat a la roca on Ella s’apareixia. Bernadette es comprometé a transmetre l’exigència de mossèn Peyramale. Es produí una gran expectació amb el roser que havia de florir miraculosament, però no hi hagué més roses que les dues que duia Santa Maria sobre els seus peus i que només la vident veia... Va ser el mateix dia que Bernadette se’n tornà a casa amb la cara bruta de fang. Decepció generalitzada entre la gent! Déu té la seva llibertat i la seva Mare també!
El rector Peyramale, sortosament, evolucionà en la seva actitud, vençut per la humilitat, senzillesa i fermesa de la vident. Anys després, el trobem ajagut al costat del llit on agonitzava Bernadette, besant una de les mans de la futura santa, ja a punt de traspassar...: —Sí, tu l’has vist, oh filla meva! L’has vist i tornaràs a veure-la!
2n) «El vostre Pare del cel (...) fa brillar el seu sol damunt de bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5,45). A Fàtima hi comprovem tres quarts del mateix: la “Verge del Rosari” no es deixa “manipular”. Quan els vidents li supliquen diverses guaricions per a persones conegudes seves, Santa Maria va respondre que curaria ‘alguns, però no tots, perquè el Senyor no es fia d’ells’ (paraules que ens recorden Jn 2,24-25: «Jesús no se’n fiava —molts a Jerusalem havien cregut veient els miracles—_, perquè els coneixia tots (...); ell sabia prou què hi ha en l’home»_).
3r) «Hi haurà senyals al sol» (Lc 21,25). Amb tot, en atenció als tres vidents, per tal de facilitar que la gent cregués llur testimoni, “Nossa Senhora de Fátima” els anuncià que en la seva darrera aparició propiciaria un senyal que tots (els qui volguessin) podrien veure.
Va ser, efectivament, el 13 d’octubre de 1917. Milers de persones veieren la “dansa del sol”: el senyal de Déu consistí a què s’obrí el cel (fins a mig dia va estar plovent a bots i barrals); es veié el sol amb una lluminositat especial, atenuada (se’l podia mirar directament); semblava com un globus de neu que girava sobre si mateix; se’l veié com si davallés tot fent un ziga-zaga... Però no tothom va percebre el fenomen d’igual manera i, de fet, no mancaren persones (i mitjans de comunicació) que ho negaren o que ho explicaren tot rebaixant els fets a nivell de fenomen d’histèria o d’il•lusió col•lectiva. No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure-hi!
4t) «Cada un de nosaltres ha rebut la gràcia segons la mesura que el Crist ha donat gratuïtament)» (Ef 4,7). Fins i tot la Mare de Déu no s’ha comportat d’igual manera ni tan sols amb els propis vidents (quan aquests han estat més d’un). En concret, com a mostra podem destacar:
a) A Fàtima: el tres vidents (entre 8 i 11 anys) varen veure la Senhora, però Ella només es va adreçar en conversa a Lucia; Francisco no va poder escoltar la veu de Verge Maria, però sí que va percebre el que deia la seva cosina; Jacinta va poder escoltar-ho tot, però no va participar de la conversa.
b) A Garabandal: les quatre vidents —Conchita, Mari Loli, Jacinta i Mari Cruz; entre 11 i 12 anys d’edat— varen gaudir d’un ritme divers d’èxtasis i de gràcies. Sens dubte, l'escollida com a principal interlocutora va ser Conchita, a la qual la Verge Maria li va deixar l’encàrrec de transmetre al món els avisos quan arribi el moment fixat (que només ella coneix).
c) A Medjugorje: són sis els vidents (Ivanka, Mirjana, Ivan, Marija, Vicka i Jakov; entre 10 i 16 anys), els quals han anat experimentant amb el pas del temps un ritme divers d’aparicions. També en aquest cas, Santa Maria n’ha escollit una —Mirjana— per a transmetre els avisos en el moment senyalat (que ella ja coneix). A més, dues nenes de 10 anys (Jelena i Marijana), entre 1983 i 1987, varen rebre locucions interiors de part de la Reina de la Pau.
5è) «Us dono gràcies, Pare, (...) perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos, i les heu revelades als senzills» (Mt 11,25). Realment és per donar-ne gràcies a Déu: no té explicació humana el fet que criatures tan menudes i d’ambient rural (amb molt escassa cultura) hagin pogut parlar dels misteris de la fe amb tanta alçada espiritual. El fet contrasta amb el desencertat capteniment de periodistes, autoritats i, fins i tot, eclesiàstics, i d’altres persones “erudites”. Certament, «de la boca dels infants i dels nodrissons heu format una lloança» (Mt 21,16; cf. Ps 8,3).