La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes evangeli.net

El trànsit a un nou temps! La Divina Misericòrdia

  1. Advertiments, miracles i càstigs
    1. Càstigs “divins”?
      1. La pregunta (ingènua): “El bon Déu, és capaç de castigar?”

1r) «És bo de lloar l’Altíssim (...), proclamar al matí la vostra misericòrdia, i de nit, la vostra veritat» (Ps 92,2-3). “Misericòrdia” (=amor) i “Veritat” (=fidelitat, exigència): un tàndem indissociable.

L’amor no és qualsevol cosa... I, el que és més dramàtic: amb l’abús (mal-ús) de la nostra llibertat, podríem desaprofitar (“anul•lar”) l’aspecte més tendre de l’Amor diví: la seva Misericòrdia. És realment un misteri que la llibertat humana pugui oposar-se a (“blocar”) la Voluntat de Déu; això és possible, això és real, però té un “cost”:

a) «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida» (Jn 14,6). Només un sol home podia afirmar això de si mateix: Jesucrist (perquè era i és Déu). Fora d’Ell no hi ha ni camí, ni vida. Negar-ho és un suïcidi: la veritat és insubstituïble!

b) «Us asseguro que tot serà perdonat als homes (...), però el qui injuria l’Esperit Sant no tindrà mai perdó: és reu de pecat etern» (Mc 3,28-29). És a dir, amb paraules planeres: un home pot tenir debilitats, però el que no li convé de cap manera és fer el “fantasma” (faltar a la fe, riure’s de Déu).

c) «No us enganyeu: de Déu ningú no se’n burla» (Ga 6,7). Comenta Benet XVI: «Aquesta severitat del Senyor, gairebé impaciència, amb els éssers humans, és quelcom que sempre em commou. Podem extreure’n una lliçó sobre l’amor, que no és simplement tendresa, condescendència, sinó exigència».

d) Amb el llenguatge de sant Joan Pau II, l’amor és formós, però la bellesa de l’amor rau en la seva exigència. És a dir: no hi ha amor “a la carta”, amor “capriciós”... L’amor no és qualsevol cosa, sinó que té les seves “regles de joc”: el pecat original consistí a —per dir-ho d’alguna manera— “flirtejar” amb les exigències de l’amor.

2n) «Lluny de mi, maleïts, aneu al foc etern» (Mt 25,41). Aquest és el “càstig de Déu”: el mateix allunyament de Déu volgut per l’home. És a dir, «la ira de Déu revela que jo m’he allunyat de l’amor diví. Qui s’aparta de Déu, qui s’aparta del bon camí, s’apropa a la ira (...). Si surto de l’amor que em sustenta, aleshores caic sense més en el buit, en la foscor. Aleshores ja no sóc dins de l’àmbit de l’amor, sinó en un altre que es podria considerar com l’àmbit de la ira» (Benet XVI):

a) «La veritat us farà lliures» (Jn 8,32). Què significa “càstig” en el llenguatge diví? «És la situació en la que entra l’ésser humà quan s’allunya de la seva autèntica essència (...), o quan dóna l’espatlla a la veritat. Perquè, aleshores, l’individu utilitza la seva llibertat, sí, però també abusa d’ella. Destrueix i trepitja aleshores allò per el que ha estat creat, autodestruint-se a si mateix» (Benet XVI).

b) Per tant, «els càstigs de Déu no són càstigs en el sentit que Déu estableixi multes policials i li agradi perjudicar-nos. En realitat l’expressió “càstig de Déu” manifesta que he errat el bon camí i poden sobrevenir-me conseqüències posteriors pel fet de seguir petjades falses i abandonar la veritable vida» (Benet XVI).

3r) «Mentre [els amorreus] fugien d’Israel (...), Jahvè, des del cel, va desencadenar damunt d’ells (...) una pedregada tan grossa que en van morir més per la pedregada que no pas per l’espasa d’Israel» (Js 10,11). Això pot passar? Sí!

a) També hi hagué pedregada a Egipte quan el Faraó es negava a complir la voluntat de Déu: «Jahvè va dir a Moisès: ‘Estén la mà enlaire, que caigui pedra arreu (...)’. Jahvè feu ploure pedregada damunt el país d’Egipte (...), tan forta com no n’hi havia hagut de semblant en tot el país d’Egipte d’ençà que era nació» (Ex 9,22-24). Era la setena plaga que patí Egipte. Això pot passar? Sí! No es tracta d’històries inventades (altrament hauríem d’admetre que la Paraula de Déu ens enganya en multitud de llocs contant historietes falses).

b) La voluntat de salvació per part de Déu (el seu amor) és irrefrenable (més val no oposar-s’hi), de manera que «només a la regió de Guesen, on estaven els israelites, no caigué la pedregada» (Ex 9,26). Això pot passar? Sí!

c) «Més et val d’entrar borni al Regne de Déu, que no pas de ser tirat amb tots dos ulls a la Gehenna, on el seu corc no mor i el foc no s’apaga» (Mc 9,47-48). Aquestes “intervencions” divines a través de la naturalesa (i moltes altres similars) pretenen, sobretot, un efecte medicinal, d’apartar-nos del “precipici” (l’auto-degradació eterna).

De fet, després de la “pedregada universal” sobre Egipte —amb un altíssim cost per al país sencer— el Faraó va reconèixer la seva culpa: «Aquesta vegada he pecat. Jahvè té raó; jo i el meu poble som culpables. Pregueu Jahvè. Ja n’hi ha prou de trons i de pedra» (Ex 9,27-28). Però ho va reconèixer tard... ¿No hagués estat millor per a tots si el Faraó hagués escoltat dòcilment la veu de Déu?

4t) «I una gran pedregada de pedres com talents baixà del cel sobre els homes...» (Ap 16,21). Coses del passat? El que hem narrat de Moisès i de Josué són coses que varen passar, però l’Apocalipsi ens anuncia que —si cal per una necessitat medicinal— aquestes també són coses del present. Pot passar? Sí!

a) «El Senyor, tant a l’Antic com en el Nou Testament, anuncia el judici a la vinya infidel. El judici que Isaïes preveia se ha realitzat en les grans guerres i exilis imposats pels assiris i els babilonis. El judici anunciat pel Senyor Jesús es refereix sobretot a la destrucció de Jerusalem, l’any 70. Però l’amenaça del judici ens afecta també a nosaltres, a l’Església a Europa, a l’Església a Occident en general» (Benet XVI).

b) «Converteix-te i torna a fer les obres que practicaves abans; si no, vinc i trec el teu lampadari del seu lloc...» (Ap 2,5). «El Senyor crida també a les nostres oïdes les paraules que adreçà en l’Apocalipsi a l’Església d’Efes. També se’ns pot treure a nosaltres la llum, i farem bé en deixar ressonar en la nostra ànima aquesta advertència amb tota la seva serietat, cridant al mateix temps al Senyor: ‘Ajudeu-nos a convertir-nos! Doneu-nos la gràcia d’una autèntica renovació! No permeteu que s’apagui la llum entre nosaltres!’» (Benet XVI).

< Anterior Següent >