A més del saber sofrir sense fer sofrir, en el moment suprem de la crucifixió, Jesucrist ens mostra també que l'amor genuí comporta un saber perdonar sense recordar. L'home històric, que després del pecat original es relaciona amb els altres freqüentment amb el “pas canviat”, si vol estimar ha de fer-ho també a través de la conversió. Dit amb altres paraules, els matrimonis que perseveren no són aquells que no s'enfaden mai, sinó els que saben perdonar-se, i, els més feliços són els que saben perdonar-se més ràpidament.

Si la imatge d'un Déu que pateix ens infon un enorme respecte, més astorament ens causa encara la figura d'un Déu mansuet que gaudeix perdonant-nos. Aquesta és una realitat que el propi Catecisme de l'Església destaca en afirmar que Déu «manifesta el seu poder més gran quan perdona lliurement els pecats» (n. 270). En aquest sentit, una persona que gaudeix de la visió cristiana de la vida té molt de guanyat: allò que és de sentit comú (són fidels a l'amor els que saben demanar perdó i perdonar), el Crist ens ho confirma amb tota mena de paraules i gestos.

En quan a les paraules, ningú desconeixerà la freqüència amb què Ell advertí que no havia vingut a cridar pas als justos, sinó als pecadors, per tal que es convertissin; que no havia vingut a guarir els bons, sinó els malalts (cf. Lc 5, 31-32); que en el Regne del cel més joia hi havia per un pecador que es convertís que no pas per noranta nou justos que no tenien necessitat de conversió (cf. Lc 15,1-10). 

I potser que la coronació més bonica de les seves pròpies paraules fou la famosa Paràbola del fill pròdig (cf. Lc 15,11-32), que en realitat s'hagués hagut de batejar amb el títol de la Paràbola del Pare ric en misericòrdia. “Paradoxalment”, en aquesta bella historieta el germà que finalment progressa en l'amor és el que s'havia equivocat (per més greu que fos l'errada). En efecte, vivint dissolutament i assaborint l'amargor de la solitud pròpia del “des-amor”, acaba confiant en la figura del pare, de qui sap que obtindrà el perdó. Amb aquest suposat perdó podrà aspirar a refer la seva vida. Amb tot, la resposta del pare amorós desborda les expectatives del fill: aquest no gosa a demanar més que simplement ser admès a viure novament amb el seu pare, bo i tractant-lo com un més dels jornalers. La reacció del pare va molt més enllà: oblida absolutament el passat i el restitueix plenament en la condició de fill.

En canvi, el fill gran —que afirmava de si mateix no haver transgredit mai cap dels manaments del seu pare— sembla haver perdut el nord, fins al punt de no valorar el que significa tenir en aquesta vida un pare i una família. Ell no s'alegra del retorn del seu germà i no vol fer festa; lamenta que el seu pare, malgrat no haver-lo desobeït, mai li ha donat un cabrit per a fer festa amb els seus amics. En el fons, si bé externament aquest fill gran obeïa, en realitat, el seu cor era lluny del seu pare: no valorava l'alegria de tenir un pare i, en conseqüència, tot el que troba a faltar és un cabrit per a divertir-se.

Simó Pere, que més tard haurà d'experimentar en primera persona el que és estimar a base de conversió, fou qui preguntà al Mestre fins a quantes vegades hauria de perdonar el germà que l'ofèn: «Fins a set vegades?». «No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set» (Mt 18,22), és a dir, sempre: no hi ha altra manera d'estimar.

Si les paraules del Senyor eren prou eloqüents, no menys ho foren els seus gestos. Jesús, durant la Passió, s'ho “empassa” tot, fins al punt de demanar al Pare que perdoni l'acció dels qui l'estan maltractant. A més, ho fa tot cercant el darrer atenuant que es podia trobar per aquella culpa: «Pare, perdoneu-los, que no saben pas el que fan» (Lc 23, 34). La veritat és que cal molta bondat per a pensar que aquells homes no sabien el que es feien. Però així és Jesús i així ens instrueix en l'amor de l'home històric. No diguem ja la seva reacció davant del penediment del “Bon Lladre” (cf. Lc 23,39-43): com si aquest home —malfactor com havia estat— res de dolent no hagués fet mai, el “canonitza” abans de morir (realment, és un cas sense precedents). La resposta del Crist també supera tota expectativa. 

Finalment, val la pena considerar el cas del propi Simó Pere en contrast amb Judes Iscariot. Tots dos varen tenir la desgràcia de trair el Senyor. Se sol parlar més de Judes com a traïdor, però cal reconèixer que Pere la feu també molt gruixuda: en el pitjor moment, quan el Senyor era jutjat falsament i hipòcrita, bufetejat, insultat, etc., Simó —patint la feblesa pròpia de l'home històric— jurà falsament que no coneixia Jesús de Natzaret. Ja està malament això de jurar sense necessitat, pitjor és jurar en fals, però horrorós ha de ser jurar en fals davant del propi Jesús-Déu. Probablement mai no havia succeït ni mai succeirà que algú juri en fals essent conscient de tenir físicament davant el mateix Déu. La qüestió és que se sentí el segon cant del gall i Simó acabava de negar el Crist per tercera vegada (cf. Mc 14,72).

La diferència, però, entre Judes Iscariot i st. Pere no rau en qui la va vessar més dels dos (ambdós casos actuaren erradament de manera gravíssima). La diferència entre l'un i l'altre és que el primer —que va ser rebut amablement per Jesús a Getsemaní— no va demanar perdó ni va creure que pogués ser mereixedor de perdó (es va desesperar: cf. Mt 27,5) i, en canvi, el segon «va plorar amargament» (Mt 26,75), després que el Senyor, girant-se, se'l va mirar també amablement (cf. Lc 22,61).

Després, Jesucrist, un cop ja ressuscitat i posat enmig dels Apòstols (estant les portes tancades), ni tan sols els recordarà que l'havien abandonat: només els diu «Pau a vosaltres!» (Jo 20, 19). El Senyor no solament els perdonà, sinó que —per dir-ho així— els mantingué en el “càrrec”: fou un encert, ja que —de fet— tots lliuraren finalment llurs vides per Déu.

«El qui puja —escriu st. Gregori de Nissa— no para mai d'anar de començament en començament per un seguit de començaments que no tenen fi» : tal és la condició de l'amor de l'home històric. 

< Anterior     Següent >