La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Última newsletter: Inaugurem l'edició en xinès
Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dilluns V (C) de Quaresma

1ª Lectura (Dn 13,1-9.15-17.19-30.33-62): En aquells dies, vivia a Babilònia un home que es deia Joaquim. S'havia casat amb Susanna, filla d'Helquies, una dona boniquíssima que reverenciava Déu. Els seus pares, que eren homes justos, l'havien educada en la Llei de Moisès. Joaquim era molt ric. Tocant a casa seva tenia un parc on els jueus es reunien, perquè Joaquim era el més honorable de tots.

Aquell any havien estat designats jutges dos ancians, dels quals havia dit el Senyor: «A Babilònia, la maldat ve dels ancians, dels jutges que fan creure que governen el poble». Aquests dos acudien cada dia a casa de Joaquim, on els anaven a trobar tots els qui tenien algun plet. Al migdia, quan la gent ja era fora, Susanna anava a passejar pel parc del seu marit. Els dos ancians, que cada dia la veien arribar, es van apassionar per ella. La passió els va encegar, i s'oblidaren de Déu i dels deures de justícia. I esperaven una ocasió favorable.

Un dia Susanna hi anà, com sempre, amb dues minyones, i es volgué banyar, perquè feia calor. No hi havia ningú més que els dos ancians, que l'espiaven d'amagat. Susanna digué a les noies: «Porteu-me sabó i perfum i tanqueu les portes, que em vull banyar». Un cop sola, hi anaren els ancians i li digueren: «Mira, les portes són tancades, no ens veu ningú i nosaltres desitjàvem aquest moment. Complau-nos, si no, t'acusarem que hi havia un jove amb tu i que per això has fet marxar les noies».

Susanna sospirà: «No tinc per on sortir-me'n: si faig el que voleu, m'amenaça la mort, i si no ho faig, no m'escaparé de les vostres mans. Però m'estimo més caure a les vostres mans sense haver fet res de mal, que pecar davant del Senyor». Llavors Susanna cridà, i cridaren també els dos ancians. Un d'ells corregué i obrí les portes del parc. Quan els criats de la casa sentiren els crits, entraren per les portes del darrera, a veure què passava. En sentir el que deien els ancians, els criats quedaren avergonyits: mai no s'havia dit res de semblant de Susanna.

L'endemà, quan el poble es reuní a casa de Joaquim, el marit de Susanna, hi anaren també els dos ancians, amb el propòsit criminal de fer-la condemnar a mort, i digueren al poble: «Feu venir Susanna, filla d'Helquies, la dona de Joaquim». L'anaren a buscar, i ella hi anà amb els seus pares, els seus fills i tots els parents. Els seus familiars i tots els qui la veien ploraven. Els dos ancians, drets enmig del poble, li posaren les mans sobre el cap. Ella mirà al cel, tot plorant, perquè el seu cor confiava en el Senyor. Els ancians declararen: «Ens passejàvem tots sols dins el parc quan aquesta dona entrà amb dues minyones. Ella les va fer marxar, va tancar les portes, i un jove, que estava amagat, vingué a trobar-la. Nosaltres, que érem en un racó del parc, vam córrer de seguida i els vam veure junts. No poguérem agafar el jove, que era més fort que nosaltres. Ell obrí la porta i se n'anà. A ella li vam preguntar qui era el jove, però no ho ha volgut dir. De tot això, nosaltres en som testimonis».

Tot el poble, reunit en assemblea, els cregué com a ancians i jutges, i la condemnaren a mort. Susanna cridà: «Déu etern, vós que coneixeu el que és secret i ho veieu tot abans que existeixi sabeu prou que m'acusen falsament. I ara hauré de morir sense haver fet res del que s'han inventat contra mi».

El Senyor escoltà el clam de Susanna i, mentre se l'enduien per matar-la, desvetllà l'esperit profètic en un jovenet que es deia Daniel. El jove es posà a cridar: «Sóc innocent de la sang d'aquesta dona». Tot el poble es girà i li preguntà: «Què vols dir?» Ell, dret al mig, els digué: «Tan poc seny teniu, fills d'Israel? Sense haver examinat la causa ni haver-ne aclarit res, heu condemnat una filla d'Israel. Torneu al lloc del judici, que l'acusació era falsa». De seguida tot el poble se'n tornà, i els ancians del poble digueren a Daniel: «Asseu-te entre nosaltres i parla, que Déu t'ha donat un seny d'ancià». Daniel els digué: «Separeu-los ben lluny l'un de l'altre i els judicaré».

Un cop els hagueren separat, en cridà un i li digué: «Home envellit en el mal! Ara trobaràs tots els pecats que cometies amb les teves sentències injustes, condemnant els innocents i absolent els culpables, tot i que el Senyor diu: "No condemnis a mort un innocent". Digues sota quin arbre els has vistos junts». Ell respongué: «Sota un freixe» Li diu Daniel: «Has encertat la mentida que et costarà el cap, perquè l'àngel de Déu ja ha rebut l'ordre d'esqueixar-te pel mig».

Després el fa retirar, ordena que vingui l'altre i li diu: «Fill de Canaan i no de Judà! T'ha seduït la bellesa d'una dona, i la passió t'ha encegat. Això és el que fèieu amb les filles d'Israel, i elles consentien per por, però una filla de Judà no ha pogut suportar la vostra maldat. Apa, digues sota quin arbre els has atrapat junts». Ell respongué: «Sota un server». Li diu Daniel: «Has encertat la mentida que et costarà el cap, perquè l'àngel de Déu, que està esperant amb l'espasa a la mà, et serrarà pel mig i us matarà tots dos».

Tota l'assemblea del poble es posà a cridar, i beneïen Déu que salva els qui esperen en ell. Després agafaren els dos ancians, que Daniel, amb les seves mateixes paraules, havia deixat convictes del crim d'acusació falsa, i tal com mana la Llei de Moisès, els condemnaren a mort. Aquell dia Déu salvà una vida innocent.
Salm responsorial: 23
R/. Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu.
El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos; em mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna. Em guia pels camins segurs per l'amor del seu nom.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu; la vostra vara de pastor m'asserena i em conforta.

Davant meu pareu taula vós mateix, i els enemics ho veuen; m'heu ungit el cap amb perfums, ompliu a vessar la meva copa.

Oh sí! La vostra bondat i el vostre amor m'acompanyen tota la vida, i viuré anys i més anys a la casa del Senyor.
Versicle abans de l'Evangeli (Ez 33,11): Diu el Senyor: «No em complau la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui».

Text de l'Evangeli (Jn 8,12-20): En aquell temps, Jesús tornà a adreçar la paraula als fariseus. Els digué: «Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida». Els fariseus li digueren: «Tu dónes testimoni de tu mateix: el teu testimoni no és vàlid». Jesús els va respondre: «Encara que jo doni testimoni de mi mateix, el meu testimoni és vàlid, perquè sé d'on vinc i on vaig. Però vosaltres no sabeu d'on vinc ni on vaig. Vosaltres judiqueu amb criteris purament humans; jo no judico ningú. I quan haig de judicar, el meu judici és vàlid, perquè no sóc sol, sinó que amb mi hi ha el Pare que m'ha enviat; i, tal com està escrit en la vostra Llei, el testimoni de dues persones és vàlid. Jo dono testimoni de mi mateix, però també dóna testimoni de mi el Pare que m'ha enviat».

Llavors li preguntaren: «On és el teu pare?». Jesús els respongué: «Ni em coneixeu a mi ni coneixeu el meu Pare. Si em coneguéssiu a mi, també coneixeríeu el meu Pare». Jesús va pronunciar aquestes paraules vora la sala del tresor, mentre ensenyava en el temple. I ningú no l'agafà, perquè encara no havia arribat la seva hora.

«Jo sóc la llum del món»

Mn. Jordi PASCUAL i Bancells
(Salt, Girona, Espanya)

Avui, Jesús ens dóna una definició d'Ell mateix, que omple de sentit la vida dels qui, malgrat les nostres deficiències, el volem seguir: «Jo sóc la llum del món» (Jn 8,12). La persona de Jesús, les seves ensenyances, els seus exemples de vida són llum que il·lumina tota la nostra existència, tant en les hores bones, com en les de sofriment o contradicció.

Què vol dir això? Doncs que en qualsevol circumstància en què ens trobem, com ara de feina, de relació amb els altres, en la nostra relació amb Déu, davant les alegries o les penes... podem pensar: —Què va fer Jesús en una situació semblant?; sempre podem buscar en l'Evangeli i respondre: —Doncs això mateix faig jo! Precisament, Joan Pau II ha incorporat en el Sant Rosari —el “compendi de l'Evangeli”, com recorda ell mateix— els misteris de la vida pública de Jesús, i els ha anomenat “misteris de llum”. Així, diu el Papa: «Ell és qui, declarat Fill predilecte del Pare en el Baptisme del Jordà, anuncia l'arribada del Regne, donant testimoni d'ell amb les seves obres i proclamant les seves exigències».

Jesús és llum, qui el segueix «no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida» (Jn 8,12). Com a deixebles seus, el Senyor ens convida també a ser llum per al món; a portar la llum de l'esperança enmig de les violències, desconfiances i pors dels nostres germans; a portar la llum de la fe enmig de les seves foscors, dubtes i interrogants; a portar la llum de l'amor enmig de tanta mentida, rancúnia i apassionament com veiem al nostre voltant.

El Papa assenyala com a teló de fons de tots els misteris de llum, les paraules de Maria a les noces de Canà: «Feu tot el que Ell us digui» (Jn 2,5): aquest és el camí per tal que Jesús sigui llum del món i perquè nosaltres il·luminem amb aquesta mateixa llum.