Benvolguts amics i amigues:

Ens disposem a celebrar el misteri més gran, íntim i profund de Déu: un sol Déu i Tres Persones divines. Déu és una Família! És Amor! Qui hagués pogut abans ni tan sols sospitar aquesta meravellosa realitat? Celebrem la bellesa de Déu en si mateixa!

En l’antiguitat —teològicament parlant, abans de la vinguda de Jesucrist tot és “antiguitat”— els homes coneixien Déu només fragmentàriament. ¡Fins i tot li tenien por! Pitjor encara: se’ls tenia por, perquè el politeisme (creença en molts “deus”) ha estat una debilitat constant en el pensament de l’antigor. En el món pagà tot just poques ànimes —com Aristòtil— foren capaces de raonar que solament era possible l’existència d’un únic Déu.

Solament el poble jueu —com poble escollit per a la regeneració de la Humanitat— estigué “immune” de l’error politeista. Déu provà de preservar el monoteisme (fe en un únic Déu) entre els d’Israel, tot preparant-los per al moment de la revelació trinitària. És un tema molt seriós! Cada cop que els israelites foren infidels a aquesta veritat patiren durament les seves conseqüències (guerres i derrotes, exilis, etc.). Avui dia ens pot semblar una barbaritat que Déu mateix es permetés aquesta manera de procedir. Aprenguem de la història!: desconèixer el vertader Déu és el pitjor que ens pot succeir en aquesta vida i en la del més enllà.

Amb l’Encarnació de Déu Fill es produeix “un abans i un després”. Tot canvia des que Jesús ens desvetllà —a poc a poc— la meravella de què Ell té un Pare etern —amb el qual s’identifica plenament— i l’Esperit que els uneix és també una altra Persona (no una “energia”) de categoria divina.

«Quan vingui el Defensor que us enviaré des del Pare, l’Esperit de la veritat, que procedeix del Pare, ell donarà testimoniatge de mi» (Jn 15,26). Jesús parlà de mode natural —familiar i personal— del Pare i de l’Esperit Sant. El Crist no va fer una exposició teològica. Han estat els filòsofs i teòlegs cristians els qui, amb el pas dels anys, han aprofundit en l’ésser de cadascuna de les Persones Divines.

Precisament, la reflexió sobre les accions espirituals de què som capaços els éssers humans —entendre i estimar— ens ha permès entendre quelcom més del misteri Trinitari. El coneixement que el Pare té de si mateix —la seva pròpia imatge— és tan perfecte, tan infinit que és substancialment una Persona divina: el Fill, totalment semblant al Pare. Alhora, d’aquest “infinit semblar-se” procedeix una mútua complaença —un Amor— que també és infinit: l’Esperit Sant és la divina personificació de l’amor entre el Pare i el Fill.

Tot aquest desenvolupament pot semblar abstracte, però... ¿no hi trobem en això també una petjada del nostre propi ésser? Som la seva imatge! ¿No és cert que cadascú de nosaltres és capaç de pensar en si mateix, de tenir una imatge de si mateix? La diferència està en què la imatge que jo tinc de mi mateix no és substancial (no és una persona completa), ni infinita. En el cas de Déu sí que ho és (per això és Déu!). I, què dir de l’amor humà? No és també cert que som capaços d’estimar i identificar-nos amb la persona que estimem? Nogensmenys, no podem fer-ho en un grau infinit (freqüentment, el nostre amor —essent real— és fràgil). ¿No són els nostres fills una personificació de l’amor dels pares? En el cas de Déu tot això és viscut a un nivell infinit: és la Tercera Persona de la Trinitat, l’Esperit Sant, Amor infinit que procedeix del Pare i del Fill.

Som convidats a formar part d’aquesta “Família”, de la qual en som fills del Pare en el Fill per l’Esperit Sant. Parlar amb el Pare, parlar amb el Fill, parlar amb l’Esperit Sant: heus ací la rebel·lia més gran de la que és capaç l’ésser humà!.

Antoni Carol i Hostench, pvre.

(Coordinador General de evangeli.net)