«Moltes coses tinc encara a dir-vos, però ara no les podeu suportar» (Jn 16,12). A l’inici dels anys ’60, ningú no esperava un nou concili: fins i tot, el Papa Joan XXIII —el qui el convocà— se sorprengué de si mateix! La seva convocatòria, la seva trajectòria i la seva conclusió varen superar allò que podien suportar els homes (ni que fossin “homes d’Església”...). Començaven els aires huracanats de l’Esperit Sant, el vertader protagonista del Concili.

1r) «Temps de cosir!» (Ecle 3,7). Sorprenentment, la qüestió ecumènica va ser el primer detonant del “terratrèmol” que experimentà el Concili Vaticà II des del seu inici (hi hagueren altres “detonacions” —bones i providencials— de les quals el jove teòleg Joseph Ratzinger no n’era aliè). No va ser el Concili que les comissions ante-preparatòries havien programat...

a) El Papa Joan XXIII va voler que la nova embranzida del diàleg ecumènic fos un dels objectius principals del Concili, i això condicionà (en una línia reformista) els debats sobre les matèries tractades a l’assemblea. La presència de protestants i ortodoxes fou l’oportunitat d’aprofundir —enlloc de repetir— amb noves llums els temes a tractar.

b) Aquesta “atmosfera ecumènica” influí no solament en el debat sobre la unitat dels cristians, sinó també sobre altres qüestions com ara la llibertat de religió, diàleg amb els creients d’altres religions, Revelació i Sagrada Escriptura (on els Protestants havien avançat significativament); litúrgia i Santa Maria (on tenim molt a admirar dels Ortodoxes)...

2n) «Tot escriba que s’ha fet deixeble del regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i velles» (Mt 13,52). El Vaticà II —s’ha afirmat— és un exemple molt rar de canvi històric mantenint una “continuïtat d’identitat” (o, amb paraules de Benet XVI, “renovació dins de la continuïtat” o “fidelitat i dinamisme”). El Concili —liderat molt finament pel Papa sant Pau VI— va ser una hàbil maniobra on molts canvis han estan simplement desenvolupaments, i on molts desenvolupaments han estat vertaders canvis. Destaquem alguns aspectes (la llista seria inacabable) (Ampliació: Les "coses noves" i les "coses velles" a l'Església):

a) “Coses velles”. A l’aula conciliar va fer fortuna aquesta pregunta: «Ecclesia, quid dicis de te ipsa?» («Església, què dius de tu mateixa?»). Podríem dir que l’Església no solament s’obrí al món sinó que sobretot s’obrí a ella mateixa: va redescobrir (“desenvolupar”) alguns dels seus propis tresors que —en major o menor mesura— amb el pas del temps havien acumulat rovell: Crist i la centralitat del Crist; l’Església com a Poble de Déu (Poble “sacerdotal”); el Baptisme com a compromís universal de santedat i participació en el sacerdoci del Crist; la vocació dels fidels laics dins l’Església; una renovada visió sobre la Litúrgia...

b) Un aspecte de l’obertura de l’Església va ser el fet de superar la idea de “societas perfecta” en considerar-se ella mateixa com necessitada de purificació en els seus membres, alhora que enviada per Jesucrist a totes les nacions.

c) «Allò que Déu vol de vosaltres és que mantingueu la vostra santedat» (1Te 4,3). Amb el Concili, l’Església assumí la “democratització” de la santedat: tot batejat és cridat a identificar-se amb Jesucrist (Ampliació: La santedat a la vida ordinària).

d) Descobriment del laïcat: els laics tenen la seva pròpia vocació (són els batejats cridats al seguiment heroic del Crist enmig de món). Correlativament, s’ha donat una prodigiosa emergència de “carismes laïcals”. Resumint: el desenvolupament del laïcat està aportant una imatge a color a una Església que fins ara la pintàvem en “blanc i negre”.

Aquest aspecte, i els que el segueixen a continuació, podrien semblar molt teòrics... Però, tal com es veurà, tenen el seu reflex en les aparicions més recents de la Mare de Déu: als vidents ja no se’ls exigirà entrar ni a l’estat clerical ni en el religiós, sinó que Santa Maria els demana romandre com a fidels laics per tal d’estendre els seus missatges a tot el món des del món. El Cel està preparant la conversió del món sencer! (Ampliació: Els fidels laics en el Poble de Déu).

e) La renovació litúrgica: fins aleshores, l’activitat litúrgica era una mena d’acció sagrada que alguns (els clergues) manegaven i feien (mentre que els altres, el “poble”, s’ho miraven). El “gir copernicà” del Concili menà a entendre la “litúrgia” com una acció del Crist en la que TOTS som cridats a participar-hi activament i conscientment (si bé, cadascú segons la seva condició): en rebre els Sagraments, els fidels (tots, no només els membres de la Jerarquia) esdevenim el mateix Crist, de manera que la nostra pregària i la nostra acció apostòlica esdevenen pregària i acció del mateix Jesucrist.

f) En endavant, allò “substancial” a l’Església serà la santedat de cadascun dels seus membres (com a batejat configurat amb el Crist). En canvi, ésser membre de la Jerarquia (diaques, preveres i bisbes) —si bé revestits d’una índole sagrada— és un aspecte “funcional”, ministerial: es tracta del sacerdoci ministerial, que hom rep —no com a reconeixement de mèrits personals— sinó com un do sagrat (immens, grandiós) per al servei de tot el Poble de Déu.

g) L’Església com el “nou Poble de Déu” **(successor de l’antic Poble d’Israel): amb massa freqüència el terme “poble” havia estat reservat —injustament— per a designar el conjunt d’aquells que no pertanyien a la Jerarquia (com si fossin la “resta” de l’Església). En el Concili Vaticà II l’Església es reconeix novament **TOTA ella com el Poble de Déu (un Poble organitzat i estructurat amb fidels ordenats i fidels no ordenats).

< Anterior Següent >