Avui escoltem del Senyor una paraula que, d'entrada, sembla "no encaixar" amb el seu Amor misericordiós: el "càstig". Però els seus càstigs no són com els nostres, en el sentit que Déu no estableix multes policials i li agradi perjudicar-nos. L'expressió "càstig de Déu" manifesta que he errat el bon camí i poden sobrevenir-me conseqüències posteriors per haver seguit falses petjades i abandonar la vertadera vida.

En el llenguatge diví, el càstig és la situació en la que entra l'ésser humà quan s'allunya de la seva autèntica essència, o quan no respecta la dignitat de l'altra persona, tot oferint l'espatlla a la veritat... Aleshores, l'individu utilitza la seva llibertat, sí, però també abusa d'ella. Per aquest fals camí l'home trepitja allò per a la qual cosa ha estat creat, tot destruint-se a si mateix.

—Senyor, Vós sou el meu Creador, que heu vingut a nosaltres deixant la vostra petjada a la terra. Feu que hi vegi en les vostres petjades el meu camí.