Avui el nostre Déu és un Déu que s’atansa. Un Déu que es fa proper. Un Déu que començà a caminar amb el seu poble i que després es feu un del seu poble, en Jesucrist, per tal d’esdevenir proper.

Però no amb una proximitat metafísica, sinó amb aquesta proximitat que descriu Lluc quan va a guarir la filla d’en Jaire, que la gent l’abassegava fins a sufocar-lo mentre la pobre velleta li volia tocar la borla del mantell. Amb aquesta proximitat que donà ànim a aquests deu leprosos per a demanar-li que els rentés... Ningú no volia perdre aquesta proximitat. Ell curava, feia el bé. Sant Pere ho afirma: “Passà fent el bé i guarint”. Jesús no va fer proselitisme: va acompanyar! I les conversions que aconseguia eren precisament per aquest capteniment seu d’acompanyar, ensenyar, escoltar.

—El “Déu proper”, el Déu que posa el seu poble en situació d’encontre. I amb aquest proximitat crea la cultura de l’encontre que ens fa germans, ens fa fills, i no socis d’una ONG.