Si en la flagel·lació el Crist és víctima de l’home salvatge allunyat de Déu, ara, en la Coronació d’espines, Jesús és víctima de l’home groller allunyat de Déu.

1r) « Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat» (Jn 19,2). Això fou solament l’inici d’un incommensurable ritual de burla i degradació. D’entrada, les espines de la corona li degueren fer mal, ja que algunes penetraren en el seu crani (segons hom pot comprovar en la Santa Sindone). Però a Jesús, més que les espines, li dolgué especialment la depravació humana, individual i col·lectiva... (ampliació: Eclipsi de Déu, eclipsi del pecat).

Així, doncs, «convocaren tota la cohort» (Mc 15,16), és a dir, uns 625 soldats. «El van despullar, el cobriren amb una capa de color escarlata» (Mt 27,28); «s'agenollaven al seu davant i l'escarnien» (Mt 27,29); «li escopien i s'agenollaven per fer-li homenatge» (Mc 15,19). També el pegaven... Tot això després de la flagel·lació! No sabem si actuaren directament els més de 600 soldats, o solament els oficials i alguns més... En tot cas, no degué ser cosa de pocs minuts... També “l’Herodes de torn” (ara és el net de l’Herodes que havia sacrificat els Innocents) tingué la seva oportunitat: al seu palau es burlà de Jesús i el menyspreà (cf. Lc 23,11). Dura jornada per al Senyor i la seva Mare!

2n) «S'agenollaven al seu davant i l'escarnien dient: —Salve, rei dels jueus!» (Mt 27,29). Tots proclamen el Crist com a “rei”: ho feien en to burlesc, però en realitat estaven desvetllant l’autèntica reialesa de Déu. Les insígnies (corona, porpra, ceptre, gestos...) són de reialesa; el to burlesc (espines, drap brut, canya, lloances iròniques...) —tot això acollit pacientment per Jesús— dóna raó de l’estil de LA SEVA reialesa: «El meu regne no és d’aquest món» (Jn 18,36). La proclamació burlesca d’ells és revelació autèntica de Déu: «En rentar els peus a la seva criatura, Déu es revela fins el més propi de la seva divinitat i manifesta la seva glòria suprema» (H.U. von Balthasar) (ampliació: El lavatori que ens purifica és l'amor de Jesús que arriba fins a la mort).

El Fill de Déu s’ha “humanat” amb totes les de la llei: no solament «es feu carn» (Jn 1,14) sinó que, a més, s’ha posat sota la nostra pell emmalaltida (fins el punt que «es va fer pecat»). Ha fet l’experiència de ser home “des de dins” per tal de salvar l’home “des de dins”. Ens coneix bé: «Coneix totes les dimensions de l’ésser mundà (fins l’abisme de l’infern)» (H.U. von Balthasar). Aquest és el nostre Rei i Jutge! (ampliació: «Ets tu el rei?»).

Amb un Jutge així gairebé que podem donar-nos per salvats. Diem “gairebé” perquè de la nostra part, potser, caldria no burlar-nos d’Ell i acceptar la seva mediació (ampliació: «Has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos»).

3r) «Aquí teniu l’home» (Jn 19,5). És el famós «Ecce homo». Fins aquest moment, Maria —podem suposar— havia oït des de l’exterior del pretori el bramar d’aquella festa grotesca. Ara Pilat mostra Jesucrist (“des-fet”) i la seva Mare —per fi— el pot veure. Novament una espasa esquinça el seu Cor Immaculat.

«Tan desfigurat estava que no tenia aspecte d’home» (Is 52,14). Gairebé que no se’l reconeix! (ampliació: Jesús mor amb les “restes d’amor” que els cops li han deixat en el seu cos). «On s’ha anat el teu amat, oh!, la més formosa de totes les dones?» (Cant 6,1). —El Fill-Amat s’ha anat “lluny de Déu” (s’ha fet pecat!) per tal de poder oferir la seva mà a l’home allunyat de Déu. Tot just estava començant el “Camí de la Creu”, el Via Crucis... Encara restava per recórrer un bon tram!

< Anterior Següent >