El segon Misteri de la Llum, “L’Auto-revelació del Crist a les noces de Canà”, és especialment lluminós (ampliació: «Jo sóc la llum del món»). Sorprèn que pràcticament no apareix en tot el cicle litúrgic anual: només un diumenge de cada tres anys! Nogensmenys, és un moment crucial de la vida del Senyor. Veiem per què... (ampliació: Alguns anàlisis de Benet XVI).

1r) «Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en Ell» (Jn 2,11). No és poca cosa!: els seguidors del Senyor veieren un miracle (el primer que coneixem!) i acceptaren la divinitat de Jesucrist. Aquest és un moment fundacional de l’Església (entre altres): Jesús mostra que és Déu perquè ningú més té un poder com aquest sobre la matèria. Si Jesús no fos Déu, aleshores la salvació encara estaria per fer. Per tant, era fonamental que les columnes de l’Església estigueren convençudes que Jesucrist era Déu (en tot cas, la prova decisiva arribaria amb la Resurrecció) (ampliació: «Tu ets el Crist, el Fill de Déu viu»).

2n) «Es van celebrar unes noces a Canà de Galilea (...). També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles» (Jn 2,1-2). Aquesta afirmació causa una forta impressió vint segles després: l’etapa central de la redempció comença en un ambient festiu nupcial, amb la celebració d’un matrimoni. Sorprèn que haguem tardat tants anys (segles!) en descobrir el matrimoni —la família— com àmbit de santedat. Fins ara no havíem mai promocionat seriosament la identificació amb el Crist des de la vida conjugal i familiar. Sant pau insistí en què els cristians tenim la missió de reconciliar el món amb Déu... i resulta que gairebé tot el món viu casat i en una família... A partir d’aquí l’Església ha pogut plantejar la crida universal a la santedat (ampliació: Jesús va fer present Déu en aquella celebració familiar).

3r) «Hi havia la mare de Jesús» (Jn 2,1). La qui fou convidada, principalment, era Maria. La seva presència allí té un valor incalculable... Segurament no feia molt de temps que era viuda (uns pocs anys) i el seu únic Fill acabava de marxar de casa. Però ella no restà passiva a Natzaret, plorant la seva viudetat. Tot al contrari: arrossegà el seu Fill a la festa d’unes noces (si hi anava ella, no tenia sentit que no hi assistís el Fill). Quelcom semblant succeí al Calvari: allí fou Ell el qui arrossegà a ella (amb gran benefici per a nosaltres). La “dona” de Canà és la “dona” del Calvari (ampliació: El Cor Immaculat de Maria). Allí vàrem “néixer” nosaltres com a fills d’aquella dona i, per tant, com a “fills de Déu”.

4t) «No tenen vi» (Jn 2,3). Seguim amb Santa Maria! En les seves paraules descobrim dos fets preciosos. Primer, la seva sol·licitud: si ella s’assabentà de què mancava el vi, fou perquè ella estava servint més que bevent. Maria ho veié, Maria ho patí i Maria ho resolgué (tot contant-ho al seu Fill, a qui sinó?). Segon, la seva petició és un exemple d’oració senzilla i eficaç: mai tan poques paraules han donat tan bon resultat! El secret de la pregària de Santa Maria: no demana per a si mateixa, no dicta solucions a Déu i confia totalment en Ell (ampliació: «Feu tot el que Ell us digui»). No sabia què faria Jesús i, encara, la resposta del seu Fill li degué resultar enigmàtica en aquell moment; però ella ni s’immutà i reaccionà de la manera més segura: «Feu tot el que Ell us digui» (Jn 2,5).

5è) «Dona (...), encara no ha arribat la meva hora» (Jn 2,4). “L’hora” arribaria veritablement al Calvari. Però Santa Maria —amb tot el seu ascendent de mare santa— és capaç d’avançar l’hora. Ella havia dit “sí” al Pare-Déu; el Fill etern havia dit “sí” al Pare-Etern: així es produí l’Encarnació (ampliació: «Sóc l’esclava del Senyor»). I quan s’uneixen aquests dos “sís” (el meu i el de Déu) aleshores res és impossible; tot té solució o sortida (que, segurament, nosaltres no som capaços de veure, com tampoc la veia la Verge, però Déu és més imaginatiu!).