La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Temes evangeli.net

Jesús en els Misteris del Rosari

Misteris de Dolor
  1. Jesús mor a la Creu
    1. Mort de Jesús

4t) «Jesús deia: —Pare, perdona'ls, que no saben el que fan» (Lc 23,24). Sortosament per a nosaltres, l’ambient que hom respirava allà dalt de la Creu era molt millor que el que es vivia a baix, ja que «els grans sacerdots se'n burlaven, amb els mestres de la Llei i els notables» (Mt 27,41). És sorprenent —malaltissa— la nostra afició per la burla de Déu i de la seva Església!

El Crist crucificat (sense enfadar-se, sense queixar-se, sense amenaçar) és “l’esperança indestructible”. No és un joc de paraules: l’esperança de l’home en Déu es basa en l’esperança de Déu en l’home (Déu no es cansa de nosaltres!). Malgrat els continuats insults i menyspreus i provocacions, Jesús perseverà en la Creu, tot pregant durant algunes hores (entre 3 i 5) per nosaltres (ampliació: «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan»).

 

5è) «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne» (Mc 15,21). Aquí apareix “l’altre” gran privilegiat del Via Crucis: Dimas. El primer gran “privilegiat” —Simó de Cirene— probablement tingué l’honor de carregar amb Jesús i amb la Creu (de Jesús). Hem suposat que Simó escoltà —si més no, en alguns moments— el que Jesús deia al seu Pare durant aquella pujada...

En el cas de Dimas no és una suposició: ell veia el contrast entre els insults / provocacions de “l’entorn” i la bondat suplicant de Jesucrist. També Dimas s’enamorà de Jesús i es convertí. És a dir: Dimas reconegué la innocència del Crist, confessà la seva pròpia culpa i demanà ajut a Jesús (una manera de demanar perdó).

El resultat no podia haver estat millor: «T’ho asseguro: avui seràs amb mi al Paradís» (Lc 23,43). Dimas fou canonitzat abans de morir, i canonitzat pel Crist (només Ell pot canonitzar algú abans de traspassar). Aquest és Jesús; així és Déu! Bona esperança per a tots nosaltres! (ampliació: La reialesa de Jesús en el moment de la crucifixió).

Potser la fe de Dimas no fou perfecta a l’inici: no sabem fins a quin punt el “bon lladre” captà la Divinitat de Crist. Ell demanà entrar en un “Regne” (el de Jesús) i rebé (aquella mateixa tarda) la garantia d’entrar en un “Paradís” (el de la Santíssima Trinitat)... En tot cas, Dimas veié la mort de Jesús i tot el que l’acompanyà: la naturalesa mateixa s’estremí (es “ressentí”) en la Mort del seu Senyor (cf, per exemple, Mt 27,51-53). Si Dimas no ho havia captat abans, en aquell moment degué completar la seva fe en la Divinitat de Jesús.

 

6è) «I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força: —Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» (Mc 15,34). Aquí tenim el misteri més gran: Jesús sent la llunyania de Déu; Jesucrist ha esdevingut el “Déu lluny de Déu” (d’això ja hem tractat en el punt 5è punt tot comentant “L’oració de Jesús a l’Hort de Getsemaní”).

Veritablement, «es féu pecat per nosaltres» (2Co 5,21) i això comportava greus inconvenients: el més pèssim dels quals és caure “lluny de Déu”, és a dir, «trobar-se perdut en la mort sense —per això mateix— trobar Déu, enfonsat en l’abisme de la tristesa, pobresa i foscor, en la fosa, sense saber sortir-ne per les pròpies forces» (H.U. von Balthasar). Fins aquest “lloc” ha anat Jesucrist per tal d’oferir-nos la seva mà, travessant no solament les portes de la “mort primera” (la mort “natural”), sinó fins i tot les de la “mort segona” (la mort moral/espiritual, lluny de Déu, on ja no es percep la llum ni el caliu dels raigs del Sol).

 

7è) «Dona, aquí tens el teu fill» (Jn 19,26). Jesús oferí grans sofriments, no solament per a expiar els nostres pecats (que sí, malgrat que hagués pogut passar amb molt menys), sinó sobretot en vista als fruits que s’havien de derivar d’aquest oferiment. Ara apareix un d’aquestes fruits: la filiació divina. Si som fills de Maria, som germans de Jesús i, per tant, fills de Déu. Això quedarà confirmat en la Resurrecció (ampliació: La Mare de Déu dels Dolors).

Les coses foren així perquè déu ho volgué així. Als familiars del condemnat no els estava permès de cap de les maneres apropar-se a la creu. Però la voluntat salvífica de Déu és irresistible i, en algun moment, se li permeté a la Mare (acompanyada, si més no, per Joan) atansar-se al Crucificat. En aquell moment el Crist —amb la poca veu que li restava— aprofità l’oportunitat. Maria, ja preparada per aquell moment, acceptà (sense més, sense preguntar “per què” ni res per l’estil). «Després digué al deixeble: —Aquí tens la teva mare» (Jn 19,27). La nostra Mare, Jesús!

 

8è) «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23,46). Jesús és el “Camí” (Jn 14,6). El Fill de Déu, en el Calvari, va fer tres coses que qualsevol de nosaltres pot realitzar sempre, en qualsevol situació, per més difícils que siguin les circumstàncies: 1. Complir el deure del moment (per a Ell va ser deixar-se clavar en la creu; per a mi: què se'm demana ara?); 2. Resar (i perdonar); 3. Deixar les coses en mans del Pare. Tot això sempre podem fer-ho. Aquest és el nostre camí! (ampliació: «Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que Jo Sóc»).

 

9è) «Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança» (Jn 19,33-34). A penes feia uns minuts, María havia acceptat ser la nostra Mare. Sap greu reconèixer que el primer “regal” que li vam oferir els homes va ser el de rebentar el Cor del seu Fill. Li va doldre molt més a Ella que a Ell (que ja havia lliurat el seu esperit). No obstant això, no es va enfadar amb nosaltres… María s'assembla molt a Jesús! (ampliació: «Una espasa et traspassarà l'ànima»).