El Misteri de La Transfiguració és celebrat solemnement cada any per l’Església en un dia concret: el 6 d’agost. És el més lluminós de tots els misteris lluminosos: «Misteri de llum per excel·lència és la Transfiguració, que segons la tradició tingué lloc al Mont Tabor» (Sant Joan Pau II).

Alhora, aquest mateix misteri és rememorat en el 2n Diumenge de Quaresma (en els seus tres cicles A, B i C). A Quaresma? A primera vista això és paradoxal. Nogensmenys, la Transfiguració —com tants altres misteris de la vida del Crist— era una preparació per al ja proper Tridu Pasqual (Passió, Mort i Resurrecció). En paraules de sant Joan Pau II, «el Pare l’acredita davant dels apòstols extasiats per tal que l’escoltin (cf. Lc 9,35 par.) i es disposin a viure amb Ell el moment dolorós de la Passió, a fi d’arribar amb Ell a l’alegria de la Resurrecció».

La Transfiguració és com un doble misteri: ens prepara per al moment de la Creu i ens desvetlla l’eternitat del Cel...

1r) «Uns vuit dies després d’aquestes paraules» (Lc 9,28). Els tres Evangelis sinòptics introdueixen el relat de la Transfiguració amb aquesta dada. Dies després? Què havia passat? Què havia dit Jesús? Tan important era allò? Mateu, Marc i Lluc concorden al 100%: havien succeït 2 coses.

En primer lloc, Simó Pere havia confessat Jesús com el Crist-Fill de Déu (cf. Mt 16,16 i par.). Ara, al Tabor, en plena “resplendor gloriosa” és el Pare el qui “confessa” —millor dit: acredita— el Fill: «Aquest és el meu Fill, el meu Elegit» (Lc 9,35). Major solemnitat, impossible! Jesucrist està desvetllant plenament el seu Ésser Diví, la seva Bellesa Divina: Ell és el Fill Etern que existia ja des del principi (cf. Jn 1,1). Ell i només Ell, amb el Pare i l’Esperit Sant (ampliació: La Transfiguració no és un canvi en Jesús, sinó la revelació de la seva divinitat). Pocs dies després, Jesús en persona farà aquesta mateixa “declaració” davant del gran sacerdot i del Sanedrí (cf. Mt 26,63 ss.). Això li va valer la unànime condemna a mort!

En segon lloc, (uns 6 o 8 dies abans) Jesús havia predit la seva Passió (i Resurrecció). Marc afirma que Jesús «parlava d’això clarament» (Mc 8,32). En altres ocasions el Senyor ho havia anunciat. La diferència és que ara, justament quan té lloc la seva Transfiguració, la Passió ja és imminent (succeirà pocs dies després) (ampliació: La Transfiguració és una esplèndida icona de la nostra redempció). Jesús-Déu, que ara resplendeix, restarà totalment ocultat; Jesús-Home, la figura humana del qual ara resplendeix bellament, restarà totalment triturat (desfigurat). Tot això per a la nostra salvació (ampliació: “Jesús sol” és el que ha de bastar en el camí).

2n) «Jesús va prendre amb Ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar» (Lc 9,28). Al llarg de la vida de Jesucrist ens trobem amb diverses cims d’oració. Uns dies després, just abans de lliurar-se, el trobarem en el Cim de Getsemaní. I, algunes hores més tard, en el Cim del Calvari (on continuà pregant, des de dalt de la Creu) (ampliació: «Jesús pujà la muntanya a pregar»).

Jesús porta amb ell els seus deixebles —començant pels Apòstols— a aquest “cims de pregària”. Un cop més, Ell compta amb nosaltres. Però, oh, sorpresa!, «a Pere i els seus companys, la son els vencia» (Lc 9,32). A Getsemaní succeí el mateix (cf. Mc 14,37-38). Sempre dormint! I encara seguim dormint!

Nogensmenys, «es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús» (Lc 9,32). Amb freqüència ens queixem de què no veiem Déu! —On és Déu?, ens preguntem. Però, ¿com podríem veure’l sense pregar, oir-lo sense parlar-li, amar-lo sense confessar-lo ni acreditar-lo?

3r) «Van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb Ell» (Lc 9,32). Qui són aquests “altres” dos? Elies i Moisès!, és a dir, els líders del Profetisme i de la Llei en l’Antic Testament. L’escena és d’una màxima solemnitat: hi conflueixen l’Antic Testament, el Nou Testament i el Cel (la Santíssima Trinitat) (ampliació: A la “muntanya” de la Transfiguració).

Nogensmenys, el més important —ja que s’hi reuneixen tots, allí al cap d’amunt— és saber què fan... O, millor, de què parlen? De la Creu! «Parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem» (Lc 9,31). Tot, tot en el projecte de la creació, tot en la vida de Jesús s’adreça envers el moment suprem de la Creu (això és un misteri!, però és així). S’ha arribat a afirmar —i amb raó— que els Evangelis són històries de la Passió amb una àmplia introducció. Els quatre Evangelis —uns més llargs, altres no tant— aterren i es detenen en el Misteri Pasqual (Divendres de Mort, Dissabte de Sepultura i Diumenge de Resurrecció).

Sant Pau, de la seva banda, no vol conèixer altra cosa que el Crist crucificat (cf. 1Cor 1,23); no vol gloriar-se en res més que no sigui la Creu (cf. Ga 6,14): tota la resta de coses les considera “pèrdua” i “deixalla” amb tal de poder guanyar el Crist (cf. Fl 3,8). ¿A qui li ha de sorprendre, per tant, que la Litúrgia catòlica reservi un Diumenge de Quaresma al misteri de la Transfiguració del Senyor? (ampliació: La Transfiguració i el misteri de la Creu).