Avui, en aquesta solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, l’Església contempla el misteri del “cor de Déu”. En l’Antic Testament es parla vint-i-set vegades del cor de Déu com a expressió de la seva voluntat. A causa del dolor que el seu cor sent pels pecats dels homes, Déu decideix el diluvi, però després es commou davant la feblesa humana i perdona.

En realitat, a la incansable predilecció divina, Israel respon amb indiferència i, fins i tot, amb ingratitud. “Quant més els cridava —es veu obligat a constatar el Senyor—, més s’allunyaven de mi” (Os 11,2). Nogensmenys, Déu no abandona Israel en mans dels seus enemics, ja que “el meu cor —diu el Creador de l’univers— es commou en el meu interior, i alhora s’estremeixen les meves entranyes” (cf. Os 11,8).

—Símbol d’aquest amor que va més enllà de la mort és el costat del Fill de Déu travessat per una llança: “Un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua” (Jn 19,34).