Avui contemplem Jesucrist donant les darreres "instruccions" als Apòstols, poc abans de la seva "partença". L'ensenyança i el mandat són clars: hem d'estimar-nos com Ell mateix ens ha estimat. Fins a quin punt? Fins a la mort, bo i lliurant-t'ho tot pels germans: així és l'amor de caritat.

La caritat seria com l'«ètica divina», l'amor a l'estil diví. Per a nosaltres és una "novetat". Abans del Crist ja existien diversos sistemes ètics (l'ètica aristotèlica...) i jurídics (el Dret Romà...). Déu, però, va més enllà: ens destina a estimar tal com les Persones Divines —Pare, Fill i Esperit Sant— s'estimen i ens estimen. Un amor que —sens anul•lar-los— fita molt més enllà del que és útil i del que és plaent: és la recerca del bé i la perfecció de l'altre.

—Jesús, Vós sou Déu i us heu fet Home "per a mi". Ensenyeu-me a estimar fins a "existir per als altres", fins a poder dir al meu germà: sóc feliç perquè et faig feliç.