Avui, les paraules de Jesús ens descobreixen l'obra de la creació com la "vinya de Déu" i l'home com el seu administrador. En la paràbola, el cep produeix bon raïm, però els vinyaters es queden amb ell. No volen lliurar-lo al propietari. Malmeten i maten els seus missatgers i assassinen el seu Fill.

Aquests treballadors —que no volen tenir un amo— constitueixen un espill també per a nosaltres. Els homes usurpem la creació que ens ha estat donada per tal d'administrar-la. Volem posseir el món i la nostra vida de manera il•limitada; Déu ens és un destorb per a nosaltres.

—Allí on l'home esdevé únic amo del món i propietari de si mateix, no pot existir la justícia. Allí solament pot dominar l'arbitri del poder. Certament, hom pot foragitar el Fill fora de la vinya i assassinar-lo, per a gaudir de forma egoista els fruits de la terra. Però, aleshores,... la vinya es transforma molt aviat en un terreny mort, trepitjat pels porcs senglars, tal com ensenya el Salm 79.

Avui, tot parlant de la “vinya”, Jesucrist reprèn un antic ensenyament bíblic. El “cant de la vinya” d’Isaïes 5,1-7, presenta la vinya (Israel) com “l’esposa” que Déu abandonarà per les seves infidelitats (el cant d’amor esdevé una amenaça de judici). El Salm 80 al•ludeix el mateix tema, tot derivant vers una súplica: “Tingues cura d’aquest cep que la teva dreta plantà, restaura’ns”.

En les paraules de Jesús, Israel és representat pels arrendataris d’una vinya... L’assassinat dels criats reflecteix la història dels profetes i llur sofriment. Però a l’amenaça-promesa del traspàs de la vinya a altres criats segueix una promesa molt més important: “La pedra que els constructors rebutjaren...” (Sl 118,22).

—La mort del Fill no és l’última paraula. Aquell que han matat roman en la mort, no resta “rebutjat”. Jesús dóna a entendre que Ell mateix serà el Fill executat; prediu la seva crucifixió i resurrecció, i anuncia que tot partint d’Ell —mort i ressuscitat— Déu aixecarà un nou temple al món.