Avui constatem la profunda relació història-fe típica del cristianisme: el miracle realitzat amb els dos cecs és quelcom històric, però no és solament història. Per això, el mètode històrico-crític és indispensable, però no esgota tota la comesa de la interpretació per a qui veu en els textos bíblics una única Escriptura inspirada per Déu.

És important que es reconeguin els límits del mètode històrico-crític mateix. 1r) Per la seva naturalesa, ha de deixar la paraula en el passat (pot intentar trobar aplicacions per al present, però no pot fer-la actual) i en la precisió de l'explicació del que succeí resideix tant la seva força com també la seva limitació. 2n) Ha de tractar les paraules davant les quals es troba com paraules humanes. 3r) La unitat de tots aquests escrits com "Bíblia" no li resulta una dada històrica immediata.

—Quan llegeixo la "Bíblia", en la paraula passada percebo la pregunta sobre el seu avui, i en la paraula humana ressona quelcom més gran: la veu de Déu que avui també em crida a mi.