Avui, el sant del qui parlaré, sant Teodor l’Estudita, fa remuntar-nos al centre del període de l’edat mitja bizantí, un temps més aviat turbulent des del punt de vista religiós i polític. Fou el seu tiet Plató, abat del Monestir de Sakkudion, a Bitinia, el qui orientà Teodor vers la vida monàstica, a l’edat de 22 anys. Fou ordenat prevere pel patriarca Tarasi.

Sant Teodor es distingí pel fet de ser un dels grans reformadors de la vida monàstica i també com a defensor de les imatges sagrades durant la segona fase de la iconoclàstia, juntament amb el patriarca de Constantinoble, sant Nicèfor. I argumentava: abolir la veneració de la icona del Crist significaria cancel·lar la seva mateixa obra redemptora, ja que, en assumir la naturalesa humana, la Paraula eterna invisible es feu visible en la carn humana i així santificà tot el cosmos visible. Les icones, santificades per la benedicció litúrgica i per les oracions dels fidels, ens uneixen amb la Persona del Crist, amb el seus sants i, a través d’ells, amb el Pare celestial.

Influí sobretot en el nou esperit que imprimí el fundador a la vida cenobítica. En els seus escrits insisteix en la urgència d’un retorn conscient a l’ensenyament dels Pares, especialment de san Basili, el primer legislador de la vida monàstica. A diferència dels seglars, es característic dels monjos el compromís de pobresa, castedat i obediència.

—Per a sant Teodor l’Estudita, juntament amb l’obediència i la humilitat, una virtut important és la “philergia”, és a dir, l’amor al treball, en el que hi veu un criteri per a comprovar la qualitat de la devoció personal.