Avui, Nicodem, el mateix que "des-clavaria" Jesucrist, rep anticipadament una revelació: el Fill de l'home seria "ex-altat" (enlairat des de la terra) i atrauria tots cap a si. L'Església naixent, sota el guiatge de l'Esperit Sant, anà aprofundint lentament aquesta veritat. Una cosa restava clara des del començament: amb la Creu del Crist, els antics sacrificis del temple quedaren superats definitivament. S'havia esdevingut quelcom novador!

Déu no volia ser glorificat mitjançant els sacrificis dels braus i moltons, la sang dels quals no pot purificar l'home ni expiar per ell. El nou culte anhelat, però fins aleshores encarara sense definir, havia esdevingut realitat. A la Creu s'havia verificat el que en debades hom havia intentat amb els sacrificis d'animals: el Crist ha ocupat el seu lloc. El temple continuava sent un lloc venerable de pregària i predicació. Els seus sacrificis, en canvi, ja no eren vàlids per als cristians.

—Us adorem, oh Crist, i us beneïm, perquè per la vostra Santa Creu redimíreu el món.

Avui, l'Evangeli és una profecia més enllà del que ens diuen els nostres sentits: la Creu, la Santa Creu de Jesucrist és el Tron del Salvador. Per això, Jesús afirma que "el Fill de l'home ha de ser enlairat".

La creu era el suplici més atroç i vergonyós del seu temps. Exaltar la Santa Creu no deixaria de ser un cinisme si no fos perquè allà hi penja el Crucificat: amb el Fill de l'Home és el nou arbre de la Saviesa. Jesucrist, en oferir-se lliurement a la passió, ha obert el sentit del nostre viure: pujar amb Ell a la Santa Creu per obrir els braços i el cor al Do de Déu, en un intercanvi admirable. Trobar-nos crucificats amb Jesús i ressuscitar amb Ell: heus ací el perquè de tot plegat!

—Jesús, els cristians en la Vetlla Pasqual, de manera solemne, cantem lloança del pecat original: "Oh!, culpa sortosa, que ens has merescut tan gran Redemptor", perquè amb el teu dolor has imprès “sentit” al dolor.