El 3r és “L’anunci del Regne convidant a la conversió”. És el Misteri que cobreix un major període de temps de la vida del Senyor: uns tres anys! (ampliació: «Jesús passava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova»). Aquesta és una etapa de la Història de la Salvació molt rica en contingut, i cabdal pel que fa a la Revelació. El focus d’atenció incideix directament en el Crist; la presència de la Verge Maria és més aviat “latent” (tornarà a aparèixer explícitament al Calvari).

1r) «Després que en un altre temps Déu havia parlat als pares molt sovint i de moltes maneres (...), aquests darrers dies ens ha parlat a nosaltres per mitjà del Fill» (He 1,1-2). La Revelació arriba al seu “màximum” d’intensitat: «Quan arribà la plenitud dels temps, Déu va enviar el seu Fill, nascut de dona...» (Ga 4,4). És una “plenitud” que sobrepassa tota expectativa humana! Amb raó, en la Transfiguració, després d’acreditar el seu Fill («Aquest és el meu Fill, l’estimat»), el Pare ens manà: «Escolteu-lo» (Mt 17,5). Tant de bo si la nostra pregària esdevingués un veritable “escoltar”! (ampliació: «Perquè constatis la solidesa de l'ensenyament que has rebut»).

2n) «Jesús començà a fer i ensenyar» (Ac 1,1). L’ensenyament de Jesús molt aviat suscità admiració entre la gent senzilla; la gentada notava en Ell un què especial: «Es meravellaven de la seva doctrina, perquè els ensenyava com qui té autoritat, i no com els escribes» (Mc 1,22) (ampliació: «La gent estava admirada de la seva doctrina»). De fet, en alguna ocasió Jesucrist no tingué més remei que desautoritzar els escribes «perquè diuen i no fan» (Mt 23,3). Un dia (era dissabte!), Jesús guarí una dona encorbada i, davant l’estupefacció dels presentes, al cap de la sinagoga no se li acudí altra cosa que renyar la pobra gent: «Hi ha sis dies per a treballar; veniu, doncs, aquests dies a fer-vos guarir, i no en dissabte» (Lc 13,14)... En fi, sense obres d’amor és inútil qualsevol predicació (ampliació: «També vosaltres sereu testimonis»).

3r) «Un profeta poderós en obres i en doctrina» (Lc 24,19): així el recordava en Cleofàs mentre caminava nostàlgic camí d’Emmaús en el matí de la resurrecció. Algunes setmanes més tard, Simó Pere el presentava així davant la multitud de Jerusalem: «Home acreditat per Déu davant vostre amb miracles, prodigis i senyals» (Ac 2,22). En el seu “fer” mostrà un domini sobre la matèria, el temps i els esperits que només Déu posseeix. Sobren exemples: des de la conversió de l’aigua en vi, les multiplicacions de pans i peixos, fins el seu caminar per sobre de les aigües; guaricions a distància; foragità esperits malignes i retornà la vida a difunts (àdhuc en estat de descomposició, com fou el cas de Llàtzer); no solament llegia els pensaments dels altres sinó que a més coneixia llurs vides (Natanael, la dona samaritana)... Solament Jesús pot dir-nos: «Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). Aquesta és la nostra esperança i el nostre consol! El Regne de Déu ja és entre nosaltres... (ampliació: Quan vindrà el Regne de Déu?; Alegria per la presència de Déu entre nosaltres aquí).

4t) «L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Mt 4,4; cf. Dt 8,3). L’autoritat del Senyor també provenia de la seva Saviesa: coneixia i usava la Sagrada Escriptura com ningú més: de fet, en Ell es complien les Escriptures. Un dia, després de citar el famós passatge messiànic d’Is 61,1-2 («L'Esperit del Senyor reposa sobre meu...») afegí amb tota naturalitat: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar» (Lc 4,21). El Crist és únic!: la seva arribada fou llargament preparada i la seva estada àmpliament biografiada (quatre Evangelis!). En Ell conflueixen tots els títols messiànics profetitzats: Fill de l’home, Fill de David, Servent sofrent de Jahvé, Fill de Déu... (S’abrusaven llurs cors quan el Crist els explicava les Escriptures (ampliació: S’abrusaven llurs cors quan el Crist els explicava les Escriptures).

Si la Bíblia és el “manual de la vida”, l’Evangeli és el “manual de la felicitat”, si la Bíblia és la “biografia de Déu”, l’Evangeli és el “retrat del rostre de Déu”. En conseqüència, molts es prosternaren davant de Crist (la dona siro-fenícia, el pare del nen endimoniat, Maria Magdalena...), i jo?

5è) «Tot escriba que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i velles» (Mt 13,52). El missatge de Jesucrist té una sorprenent actualitat, traspassant tots els temps i èpoques de la humanitat (ampliació: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar»). Les paràboles de Jesús són explicacions de deliciosa pedagogia —per ahir, avui i demà— sobre el Regne de Déu. Posem només un exemple, el del llevat que fermenta tota la pasta de farina: avui més que mai els cristians ens veiem com el llevat que, per tal d’animar el món, ha d’actuar des de dins del món (el llevat, al marge de la massa de farina, no pot exercir la seva funció de donar consistència). D’aquí s’esdevé la importància que té la participació en el sacerdoci del Crist per part de tots els batejats (l’Església està formada pel Poble sacerdotal), el protagonisme dels fidels laics, la santificació del treball i del matrimoni...

6è) «Jo tampoc no et condemno; vés, d’ara endavant no pequis més» (Jn 8,11). Per tal d’acollir el Regne de Déu necessitem convertir-nos a Déu. No podem rebre Déu de qualsevol manera! Des de l’inici del seu ministeri públic, el Crist va fer una enèrgica crida a la conversió (ampliació: «En el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix»); però aquesta és una crida que enclou el do de la misericòrdia. Els homes d’Església —passats els anys— potser hem insistit més en el primer aspecte tot marginant el segon. Hagi estat el que hagi estat, el cert és que en temps més recents l’Esperit Sant ha impulsat l’anunci de la Misericòrdia Divina, la qual —sense humiliar— convida a la conversió. Des de la devoció al Sagrat Cor de Jesús promoguda per santa Margarita Mª d’Alacoque, passant per la devoció a la Divina Misericòrdia difosa per santa Faustina Kowalska, etc., l’Església ha entrat en el que s’ha convingut anomenar “Temps de la Misericòrdia”. Aquest temps és un progrés irreversible en la Història de la nostra Salvació... (ampliació: Devoció al Cor Misericordiós de Jesús).