7è) «El mateix dia, dos deixebles s’encaminaven cap a un poblet (...) anomenat Emmaús. I conversaven entre ells de tot el que havia passat» (Lc 24,13-14). Aquí tenim el quart grup, el dels “desesperançats”. Llur disposició no és dolenta, però no cerquen on cal cercar, i acaben per abandonar...

Novament, la paciència de Déu és inesgotable... Jesús els arreplega pel camí. No el re-coneixen, però estableixen amb Ell una atenta conversa. Ells accepten la seva companyonia i l’escolten. Atenció!: «O necis i irresoluts de cor per a creure tot el que van anunciar els profetes! (...) I començant per Moisès i tots els profetes, els va interpretar el que es referia a ell de totes les Escriptures» (Lc 24,25.27). Jesucrist els porta al “lloc” on l’han de “veure”. I, en efecte, més tard ells reconeixeran: «¿No és veritat que teníem el cor tot ardent quan (...) ens explicava el sentit de les Escriptures?» (Lc 24,32) (Ampliació: La llum de la Paraula foragitava la duresa del seu cor i «se'ls obriren els ulls»).

8è) «Ha ressuscitat tal com havia dit» (Mt 28,6); «Recordeu-vos de com us va parlar (...). Aleshores elles es van recordar de les seves paraules» (Lc 24,6-8)... Els àngels remeten les seves interlocutores a la Paraula de Déu. I Jesús fa el mateix: «Això és el que jo us deia quan encara era amb vosaltres: que calia que es complís tot el que hi ha escrit de mi a la Llei de Moisès, als Profetes i als Salms. Llavors els obrí la intel·ligència perquè comprenguessin les Escriptures» (Lc 24,44-45). Jesucrist —una i altra vegada— ens situa davant de la Paraula de Déu (Ampliació: «Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix»).

Ell podia convèncer-nos amb una presència física evident i incontestable... Però, no! Ha volgut deixar el seu rastre “gravat” en la seva Paraula i a ella ens remet insistentment. Respectem el nou status de Jesús com a Ressuscitat-Glorificat (no com un home-mortal): perquè el trobem desitja que confiem en la seva Paraula. Però encara hi ha un pas més!...

9è) «Aleshores se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però Ell se’ls feu invisible» (Lc 24,31). Això és el més sorprenent! Els deixebles d’Emmaús el conviden a sopar (bon gest!). I durant el sopar el “re-coneixen” i immediatament desapareix de la seva presència. Es com si Jesucrist els digués: —“No heu de veure’m des de fora, sinó re-conèixer-me des del vostre interior”. És a dir, no desitja que el veiem com l’Home-pre-pasqual (quan amagava la seva divinitat), sinó com l’Home-Ressuscitat que roman entre nosaltres dia rere dia però en un estat superior (glorificat). Precisament, l’Eucaristia és la seva nova manera d’estar ara entre nosaltres... (Ampliació: L'Eucaristia, aliment del Cristià).

10è) «—Maria! —Mestre!» (Jn 20,16). Retrocedim en la seqüència dels fets per a poder recapitular. Tal com ja s’ha dit, les santes dones són els qui el veieren (re-conegueren) en primer lloc. D’entre elles, Maria Magdalena fou qui tingué un encontre molt personal amb el Ressuscitat. També amb ella succeí el mateix: el coneix, l’està veient i, nogensmenys no el re-coneix... Fins que tingué lloc un gest íntim, familiar, entranyable. Ella el re-coneix quan escolta la salutació habitual entre ells dos: «Maria!» (Ampliació: «Li diu Jesús: —‘Maria!’. Ella es gira i li diu: —‘Mestre’»).

Basta una paraula!: «Maria!». Basta un gest!: «Prengué el pa, el beneí, el partí i els el donà» (Lc 24,30). Basta una indicació!: «Tireu la xarxa a la banda dreta de la barca, i en trobareu (...). És el Senyor!» (Jn 21,6.7). Curiós! Només això? Sí, només una paraula, només un gest, només una indicació. Però aquí rau la qüestió: es tracta de paraules, gestos, indicacions íntims, familiars i entranyables entre Jesús i els seus deixebles (conseqüents amb un tracte sovintejat amb Ell).

Un cop més: és un “veure’l” des de dins, des de la profunda amistat teixida amb Ell com a fruit de la assiduïtat amb Ell (des de l’Escriptura i des de l’Eucaristia) i amb l’ajuda que Ell —des del cel— ens dispensa. No és una actriu, no és un polític, no és un àrbitre: és Ressuscitat! ¿Com trobar-lo? Amb la fe. ¿On trobar-lo? En l’Escriptura, en l’Eucaristia, en la comunió eclesial, a la Creu (dolor)... (no cal que el cerquen en cap teatre, en cap estrada, en cap estadi!).

11è) «S’encaminaren cap a la Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l, l’adoraren; però alguns van dubtar» (Mt 28,16-17). Notem un detall significatiu: a Jerusalem, el Ressuscitat només s’aparegué a un petit grup de seguidors (els més propers). En canvi, si hi hagué una aparició “massiva” (o, potser, algunes més) això fou lluny dels “centres de poder” de la capital: a Galilea!

I allí —com sempre i com a tot arreu— uns l’adoren; altres dubten. Curiós! No veien tots la mateixa Persona? Sí, però la qüestió es com el veiem des del nostre interior (amb quines disposicions, amb quina assiduïtat...). Ell no imposa el seu triomf!: simplement ens l’ofereix (a partir d’aquí, cadascú té l’última paraula) (Ampliació: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra»).

12è) «Senyor, i què ha passat, que us hàgiu de manifestar a nosaltres i no al món?» (Jn 14,22), preguntà Judes Tadeu. Benet XVI respon: «Sí, ¿per què t’has manifestat només a un grup petit de deixebles, el testimoni del qual ara ens hem de refiar? Per què no a tots els poderosos del món? Per què només a Israel i no de manera inapel·lable a tots els pobles de la terra? Perquè és propi del misteri de Déu actuar de manera discreta (Ampliació: L'estil de Déu).

13è) “Reina del Cel alegreu-vos, al·leluia / perquè aquell que meresquéreu portar, al·leluia / ha ressuscitat tal com digué, al·leluia!”. Santa Maria no apareix en totes aquestes anades i tornades: la seva fe en Déu era completa i, per tant, no tingué necessitat ni de témer, ni de dubtar, ni de córrer. Ella, simplement, creu i és feliç.