Els Misteris de Dolor, realment, remouen la “sensibilitat” del cor de qui els medita. Són escenes fortes: és Déu qui està allí! Alhora, cal dir que aquelles hores del Senyor enclouen uns misteris molt més profunds del que sembla a primera vista. L’oració del Crist a l’Hort de les Oliveres és un “misteri emblemàtic”. Sant Joan Pau II qualificà el primer dels Misteris Dolorosos com el “misteri en el misteri”... (introducció: La pregària de Jesús a l’Hort de Getsemaní).

1r) «Va sortir i se n’anà, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. (...) I, de genolls, pregava» (Lc 22,39.41). El Crist acaba d’instituir l’Eucaristia tot anticipant misteriosament el sacrifici que anava a realitzar al Calvari: “El meu cos lliurat per vosaltres”; “La meva sant vessada per vosaltres”. Ens regala anticipadament el sacrifici de la seva vida!

Nogensmenys, Jesús no volgué passar directament del Cenacle al Calvari; al bell mig té lloc un capítol emblemàtic de la seva vida: Getsemaní! Allí s’hi junta tot: el Crist ho coneix tot (l’abast dels pecats de la humanitat); el Crist ho assumeix tot (l’infinit greuge infligit a Déu); el Crist ho parla tot amb el seu Pare (més que probablement, el Diable tampoc faltà en aquella cita). Tot allò li pesa a Jesucrist, però vol fer-ho, i fer-ho amb amor, és a dir, amb llibertat i a consciència (ampliació: La “llibertat crucificada” del Crist). En conseqüència, Jesús medita novament tot el que està fent: això és Getsemaní! (quan hagis de fer quelcom que no et ve de gust, la solució és parlar amb Déu... i al final voldràs fer-ho malgrat que no et vingui de gust...).

2n) «El seguiren també els deixebles. Arribat al lloc, els digué: ‘Pregueu per no caure en cap temptació’» (Lc 22,40). Un altre misteri: Déu compta amb nosaltres! El Senyor volgué pregar pels homes i amb els homes. No ens regala la salvació sense més (no va voler fer una “redempció barata”): Déu ens pren seriosament i ens implica en la nostra pròpia salvació: desitja la nostra cooperació. Nogensmenys, hagué de “pregar pels homes sense els homes” perquè sobrevingué un altre “misteri”: la somnolència de l’home. «Simó, dorms? No has estat capaç de vetllar una hora? Vetlleu i pregueu» (Mc 14,37-38). ¿Com podem dormir-nos mentre tenim Jesús agonitzant per nosaltres? En voler Jesús comptar amb la nostra col·laboració, gairebé que li hem donat més dolor que servei! (ampliació: La somnolència dels deixebles i el poder del mal).

La Verge Maria hauria fet millor paper que els Apòstols: Ella no dormí aquella nit. Però Jesucrist volgué endur-se’n a Getsemaní els primers sacerdots que Ell mateix havia consagrat poc abans. Segurament, Déu desitja que confiem més en el poder de la consagració que Ell els atorgà que en els mèrits personals dels seus elegits... (ampliació: Sempre desperts fent-li costat en la seva agonia, fins al final dels temps).

3r) «Abbà, Pare, tot us és possible; allunyeu de mi aquest calze» (Mc 14,36), «però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra» (Lc 22,42). No era necessari tot aquell patiment per a salvar-nos (tot i que sí era convenient per a estimar-nos fins a la fi). El Senyor podia passar amb menys: ni ens n’hauríem assabentat! De fet, si Jesús ho hagués demanat, el Pare hauria posat a la seva disposició immediatament més de dotze legions d’àngels (cf. Mt 26,53). El Pare estava disposat a obeir el Fill, però el Fill no li ho permeté: Jesús ens dóna exemple d’amor a la Voluntat de Déu (ampliació: El "poder" de Jesús: l'obediència al Pare).

De fet, el més normal seria que la nostra voluntat cerqués la seva plena realització identificant-se amb la Voluntat del nostre Déu-Creador (ampliació: La voluntat del Pare). Però per una quasi-misteriosa patologia, prenem Déu com un competidor i considerem la seva Voluntat com una amenaça contra la nostra llibertat. En la seva perseverança, «Jesús arrossega la naturalesa [humana] recalcitrant envers la seva veritable essència [la identificació amb Déu]» (Benet XVI).

4t) «Ple d’angoixa, pregava més intensament, i la suor se li tornà com gotes de sang que corrien fins a terra» (Lc 22,43-44). És l’agonia! Que estava succeint? Mentre els Apòstols “anaven” «adormits per la tristesa» (Lc 22,45), Jesucrist —amb el seu Saber Diví— coneix la mol·lície de les ofenses humanes i —amb seu Amor Diví— es dol infinitament, perquè «l’Amor no és amat» (Sant Francesc d’Assís). Tot aquest infinit pes, però, comunica amb la naturalesa humana del Crist, que és finita. En conseqüència, podríem dir, la naturalesa humana del Senyor “rebenta” —gairebé que no pot suportar allò— i sua sang pels porus de la pell. No sabem com reeixí a sobreposar-se... (ampliació: La Mort del Crist: el Déu estressat).

5è) «Per nosaltres [el Pare] el féu pecat» (2Co 5,21). Jesús pateix el dany (dolor, horror, autodestrucció...) de tots els pecats! Aquí ens trobem amb un altre misteri (perquè la finitud de la nostra naturalesa no ens permet cometre ni patir el catàleg sencer de tots els pecats) (ampliació: Jesús, el “vertader Jonàs”). Així ho explicava sant Joan Pau II: «Per a retornar a l’home el rostre del Pare, Jesús hagué d’assumir no solament el rostre de l’home, sinó carregar-se àdhuc del “rostre” del pecat. ‘Aquell qui no havia mai el pecat, ell [el Pare] per nosaltres el féu pecat’ (2Co 5,21)». Heus aquí el gran misteri: el Crist pateix el dolor —la tristesa— de tots els pecat de tota la història de la humanitat... Es feu pecat!

En paraules de Benet XVI: «En la seva mort en Creu es realitza aquest posar-se Déu contra sí mateix». “Déu contra Déu”, tot dit entre cometes perquè el llenguatge humà resulta curt per a explicar “aquest amor fins a la fi”..., fins a l’extrem de posar-se allí on estàvem els homes: lluny de Déu! Sí, “Déu lluny de Déu”: «Misteri en el misteri, davant del qual l’ésser humà ha de prostrar-se en adoració (....). Mai acabarem de conèixer la profunditat d’aquest misteri» (Sant Joan Pau II).

< Anterior Següent >