El “Nen perdut i trobat al Temple” és el “misteri sorpresa”: Jesús desconcerta tots. Per primera vegada, manifesta conscientment i explícita —amb paraules i fets— la seva condició divina... Per a Ell, a més, aquells foren uns dies d’un goig indescriptible: per primera vegada entrava al Temple, la casa del seu Pare, essent conscient d’això. De fet, s’hi sojornà allí... (introducció: Jesucrist, vertader Déu i vertader home).

1r) «Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua» (Lc 2,41). La família de Jesús —la Sagrada Família— és practicant i observant de la Llei (ampliació: Quina religió aprengué i practicà el nen Jesús?). Crida l’atenció llur generosa pietat: Santa Maria i sant Josep —els dos, el matrimoni— anaven al Temple cada any, sens faltar mai a aquesta trobada (les dones i els nens no estaven obligats). Això implicava “renunciar al Nen” tot deixant-lo uns dies —gairebé dues setmanes— amb algú de confiança a Natzaret: per a la Verge Maria era un sacrifici enorme!

2n) «Quan Ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum» (Lc 2,42). Hom comprèn la joia de Maria: per fi, podia pelegrinar tota la família unida i no li era menester desprendre’s del Fill per anar a Jerusalem. I, nogensmenys...

Com veiem, Jesús fou educat en la religió dels seus pares. Lògic! Quin idioma parlava Jesucrist? El del seus pares. Quin menjar? El del seus pares. Quina religió? La dels seus pares. Anys més tard, Jesucrist fundà una altra religió (ampliació: Fidelitat i novetat en la doctrina de Jesús). Però, hauria pogut fundar el cristianisme si els seus pares no l’haguessin ensenyat a pregar com jueu que era?

3r) «El noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin» (Lc 2,43). Que no se n’adonessin els seus pares no es cap misteri: el que no entenem és per què Jesús no els ho advertí. Evidentment, Ell era conscient del que feia i del que succeiria... Per què ho va fer? Gran misteri! En tot cas: Ell és Déu i —per primera vegada— es troba a la seva “Casa”, amb ple coneixement de causa (ampliació: «El van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei»). I aprofita per a “créixer” tot preguntant i debatent amb els doctors de la Llei. Un nen enmig dels doctors (cf. Lc 2,46): quelcom inèdit i inimaginable! És Déu i, malgrat tot, la seva Santíssima Humanitat s’obre pas vers la maduresa. Vol avançar com qualsevol altre ésser humà: pregant, estudiant, preguntant...

4t) «Al cap de tres dies el van trobar al temple» (Lc 2,43). Bo i romanent en el misteri, comencem a entreveure l’ombra del Sepulcre: Maria ha d’experimentar el que és viure amb “Jesucrist desaparegut” durant tres dies (ampliació: Jesús, el “vertader Jonàs”). Ella ho aniria descobrint a poc a poc, però Déu ja l’estava preparant per quan arribés “l’hora” (cf. Jn 12,23; Mt 26,45).

5è) «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia» (Lc 2,48). Aquestes paraules de la Verge Maria són d’una vàlua incalculable! Ens sentim molt identificats amb Ella (ampliació: Fills de Déu: confiança en la providència divina): Maria angoixada, Maria desconcertada, Maria preguntant —gairebé queixant-se—, Maria delicada i preocupada també pel seu marit (Josep també s’angoixà!). Per què? Jesús, Per què? (ampliació: Déu no es deixa sotmetre a experiments).

6è) «Per què em buscàveu?» (Lc 2,49). Quan Maria pregunta “per què” i Jesús li respon amb un altre “per què”, en realitat, li estava responent: “No tens dret a fer-me aquesta pregunta”... Desconcert sobre desconcert! Probablement, el que passa és que a Déu li podem demanar tot menys el “per què” de les coses. En tot cas, Déu no actua “perquè sí”, és a dir, arbitràriament. Ell té les seves raons i alhora hem d’acceptar que «els meus camins són més elevats que els vostres camins, i els meus pensaments més que els vostres pensaments» (Is 55,9). Els sants intueixen aquestes raons, però no sense pregar, estudiar i preguntar... (ampliació: On era Déu?).

7è) «No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?» (Lc 2,49). Heus aquí una raó de pes, heus ací el punt de vista del Fill diví: el Pare (clica aquí). La voluntat del Pare! «Ensenyeu-nos a pregar» (Lc 11,1), li demanaren. «Pregueu així: ‘Pare nostre del cel (...), faci’s la vostra voluntat» (Mt 6,9-10), respongué Ell. En tot cas, tal com afirmà Benet XVI en alguna ocasió: «Només Déu és Déu» (ampliació: Els arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael).

8è) «Ells no comprengueren aquesta resposta» (Lc 2,50). Els misteris són misteris, malgrat que a vegades amb oració, experiència i temps puguem penetrar en ells. Així els succeí a Josep i Maria: en aquell moment «no comprengueren». I, què varen fer? Callar, acceptar, ponderar... I tot va seguir igual: «Baixà amb ells a Natzaret i els era obedient» (Lc 2,51). Però, realment, no tot continuà exactament igual: «La seva mare conservava tot això en el seu cor» (Lc 2,51). Santa Maria —juntament amb el seu espòs— treballava la fe... Així Maria ja no tornà a preguntar “per què”: ni a les noces de Canà de Galilea, ni al Calvari... Acceptà ser la nostra mare sense preguntar per què! Deixem que Déu sigui Déu! (ampliació: Déu “deixa fer” però “no ens deixa”).