La bella història de la nostra salvació comença amb el goig de l’Encarnació de Jesucrist, el Fill etern de Déu... Els Misteris de Goig, així com els de la Llum, són una preparació per a “l’hora definitiva”: la Mort i la Resurrecció del nostre Salvador...

1r) «Fou enviat l’àngel Gabriel de part de Déu a (...) Maria» (Lc 1,26.27). En els Misteris de Goig la figura de la Verge Maria apareix com molt en primer pla. Nogensmenys, el protagonista sempre és Jesucrist (ampliació: «Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús»), el «Fill de Déu» (Lc 1,35), el Regne del qual —com a hereu del tron de David— no tindrà fi (cf. Lc 1,32-33). De fet, aquest misteri —“L’Anunci de l’àngel a Maria”— és, sobretot, el misteri de “L’Encarnació del Fill de Déu”. La nostra tasca és, precisament, posar-nos en el lloc de la Mare de Déu i contemplar Jesús a través dels ulls de Maria (ampliació: Allí on arriba Maria s’hi fa present Jesús).

2n) «Déu te guard» (Lc 1,28). La salutació inicial de l’arcàngel és del tot simptomàtica. Allò habitual entre jueus era saludar-se tot desitjant la pau: “Shalom”. Traduït literalment, sant Gabriel li digué a Maria: “Alegra’t!”, la qual cosa era més aviat típic de la cultura grega. No es tracta, però, d’una qüestió de cultures, sinó de l’Evangeli: la Bona Nova. El segell del Nou Testament és l’alegria; el segell del cristià autèntic és el goig (ampliació: “Alegra't”: comença el Nou Testament). El Crist, a la Creu, ens redimeix amb alegria, manifestada en un capteniment de pau i misericòrdia enmig del dolor més desolador. Amb tota exactitud, santa Teresa de Jesús sentencià: «Un sant trist és un trist sant».

3r) «Plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu» (Lc 1,28). L’alegria té la seva profunda raó de ser: la proximitat de Déu; l’Emmanuel és “el Déu-és-aquí, amb nosaltres”. Dita proximitat comporta una abundància de Gràcia —ajuda divina— com mai s’havia vist. Per això, en les noces de Canà, Jesús transformà en vi (de la major qualitat!) una quantitat immensa d’aigua. L’abundor és un altre dels signes messiànics (ampliació: Jesús transforma les noces humanes en una imatge de les noces divines).

4t) «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). Déu-Fill s’encarna a través del “SÍ” de Maria (ampliació: Un acte de fe viscut en obediència; María esdevé Mare de Déu pel seu "sí" a la voluntat divina). Heus ací el “mètode” de la Redempció: l’obediència. El Crist en la seva Creu pateix, però sobretot obeeix. A qui? A Déu-Pare! («Que no es faci la meva voluntat, sinó la teva»: Lc 22,42) (ampliació: El “poder” de Jesús: l’obediència al Pare). En el món veiem molts esforços i treballs, però no tot esforç ni tot treball salven l’home, sinó solament el que es fa amb obediència i amor a Déu. «L’obediència és el millor sacrifici» (1Sam 15,22; cf. també He 10) (ampliació: L'obediència en Jesús és el veritable culte a Déu).

5è) «Unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David» (Mt 13,52). Sant Josep és —juntament amb la seva Esposa— el millor exemple d’obediència a la Voluntat de Déu (ampliació: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva»). De Josep no coneixem ni una sola paraula, però sí fets que no requereixen paraules: «Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat» (Mt 1,24) (ampliació: La finesa de Josep per a percebre allò diví). Quan fou necessari —per a defensar la seva família— Josep anà al capdavant, però sense fer ombra al misteri de l’Encarnació: és Déu mateix el qui ha engendrat Jesús al ventre de Maria. «(...) Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies» (Mt 1,16): és a dir, sant Josep apareix només el necessari per tal d’introduir Jesús a la Casa de David i, alhora, desapareix tot el necessari per tal de no enfosquir la paternitat divina de Jesús: el seu pare és directament Déu! (ampliació: Només Déu és “Pare” de Jesús en sentit propi).